Hores angleses

Conegut sobretot com a historiador, Ferran Soldevila és l’autor d’aquesta obra de la qual he manllevat el títol per a aquest escrit. Amb arquitectura de dietari, són apunts i notes que prenia del paisatge, de la vida i dels costums dels anglesos i de la vida acadèmica durant la seva estada com a lector de literatures hispàniques a la Universitat Liverpool de 1926 a 1929. En format llibre –amb el títol brodat per Rosa Leveroni–, no van aparèixer fins l’any 38, però si bé és cert que ja des del primer moment va ser un títol emblemàtic, per la bellesa de la prosa –pel què diu i per com ho diu–, no ho és menys, de cert, que també va patir les circumstàncies adverses del genocidi cultural. L’any 47 en surt una segona edició, i una tercera l’any 1970 inclosa dins un primer volum de memòries de l’autor, intitulat Al llarg de la meva vida, i és d’aquest llibre que el Dr. Molas me’n va fer llegir aquestes Hores angleses, que ara rellegeixo en l’edició d’Adesiara amb un estudi introductori del professor Alan Yates, filòleg i crític literari, membre de l’Anglo-Catalan Society i coneixedor, alhora, del món que descriu Soldevila i de la comunitat cultural que el llegeix. Però no només. El professor Joaquim Nadal, conegut com Soldevila com a historiador, si bé en el seu cas n’és encara més com a polític, de conegut, hi explica les seves, d’hores angleses, perquè és qui tanca, els cursos 70-71 i 71-72, “la distingida dinastia de lectors catalans a Liverpool”, que havien ocupat, entre altres, Joan Triadú, Jordi Carbonell, Josep Fontana, Jordi Nadal o Joaquim Molas.

En aquestes notes, enteses com l’expressió pública d’experiències privades, l’autor –amb un Jo del tot discret– hi aboca memòria, opinions, confessions, crítiques i interrogants, amb les varietats de dietari personal i relat de viatge, i desisteix d’inventar-se un personatge a partir de si mateix. Renúncia que és possible que redundi en detriment de la literaturietat de l’obra, però li’n garanteix, en canvi, la sinceritat. I sospesada serenitat. I al compàs de l’anècdota i del record evocat, tot hi és amanit amb puntes de fina ironia, d’acceptació equànime, d’humilitat cognitiva i de meditació existencial. Unes “hores” que fan bona companyia d’una persona, en un temps i en un lloc. Gratificant beatitud!