'Los días azules'

Estos días azules y este sol de la infancia és el darrer vers d’Antonio Machado, que el seu germà troba a la butxaca d’un abric. Ja era mort. I és servint-se de la primera part del vers, que marca un temps i un espai altres que els del sol de Sevilla, que els torregrossins Cecília Hill i Josep Salvia intitulen la seva exitosa novel·la gràfica –una narració feta a partir d’una seqüència d’imatges, amb la voluntat de transmetre una impressió estètica– que relata els darrers tres anys de la vida del poeta amb motiu dels 80 anys de la seva mort, enguany, que també en fa 80 de la caiguda del front republicà i de l’inici del camí de l’exili. D’aquella tragèdia que Rovira i Virgili va fer tan visual quan va dir que cada carro era una família que se n’anava; i cada filera de carros, un poble que es buidava. Un èxode, fet majoritàriament de les elits intel·lectuals, que va significar, deia el Dr. Josep Fontana, “la pèrdua d’un capital humà de valor incalculable, que condicionaria la resistència de tot l’Estat a la repressió franquista”. A Cervià de Ter, Antonio Machado es troba amb Carles Riba, que li diu –en una imatge tendríssima– com s’honora, el context malgrat, d’abraçar-lo. Machado insinua de quedar-se i de morir aquí. L’un i l’altre surten de llurs països.

A set quilòmetres de la platja d’Argelers hi ha Cotlliure. És la distància que separa una tragèdia personal d’una tragèdia col·lectiva. És la distància que separa la tomba d’un referent internacional de la fossa invisible d’aquells molts a qui la seva trajectòria vital, més enllà dels seus, no els ha fet immortals absents. Cecília Hill, estudiosa de l’obra de Machado, és l’autora d’un rigorós guió a partir del qual Josep Salvia dibuixa –amb una netedat estètica que fa que el llibre sedueixi pel domini del recurs icono-verbal, més enllà de convencionalismes d’ús– un relat que no vol recórrer només el trànsit dels anys d’exili, de dolor i de mort del Machado poeta. També en vol reconèixer la figura intel·lectual. I, vol ser, alhora, un més que merescut reconeixement a aquells tants que es van sentir físicament vençuts, però moralment vencedors.

En una seva darrera sortida, Machado va dir al seu germà: “Vamos a ver el mar”. Era el de Cotlliure. El del blau de la Mediterrània. Aquest nostre. I tan seu...!