Darrer comunicat
El títol d’aquest escrit l’he manllevat d’una de les proses poètiques de JV Foix, al protagonista de la qual un altre li dóna, sense fer-hi comentari i amb estranyesa de tots dos, un paper que un tercer volia que li passés i que diu: “Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula [...], els han desvirginats a les redaccions dels diaris, els han vomitats els novel·lastres i els poetastres, els n’han llevat la pell, l’han assecada i l’han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara algun mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l’estel de l’alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua”. Tota una elegia de la mort dels “mots de la tribu” i tota una lloança de qui té domini de llengua. Els qui coneixien Foix i els qui l’havíem tractat fent-li de lectors a casa seva, sabem que era home poc donat a la conversa, però brillant en el monòleg. Vivia en companyia dels estoics. Eren els seus amics. I això dóna una actitud de rigor moral davant la vida. La seva poètica, que no fa concessions, mostra dues menes de talent: el talent poètic i el de la intel·ligència. Foix és un poeta complet, amb un món d’imatges que li és molt propi, amb un grandíssim domini de la llengua, minuciós i detallista, però al mateix temps despreocupat. Escrivia a raig i no corregia proves. Això només s’ho pot permetre qui sap que té la llengua com a eina d’ofici i que la domina, l’eina. Ara en descobreixo un altre, d’escriptor, que, com Foix, amb el doble talent, però amb prosa sense ficció, també et fa gaudir d’una llengua completa en tots els registres de què se serveix, des del més acadèmic fins al del Jo més personal. L’engoleixes a glopades. I el rellegeixes. Un luxe, en el món de les xarxes que ens ha tocat de viure, però sense les quals ja no en sabríem, de viure; i és que a Twitter o a WhatsApp, el registre lingüístic amb acotació d’espai o de caràcters no pot ser el mateix que el d’un e-mail, per exemple, que et permet conversa raonada. WhatsApp no és un espai de conversa. I no, per un escriure a raig. És més aviat una zona de confort, molt pràctica, certament, per al yes, please; no, thanks. Tout court.
