Immortals absents

JV Foix escrivia el gener de 1973, en vers, que ésser i traspàs fan un, que tot muda i tot roman, i que tots hi serem, al Port, amb la desconeguda. Versos, aquests, que són dedicats a Gabriel Ferrater, que l’abril del 72 la va anar a buscar, la mort. Amb Ferrater se’m fa present aquella reflexió que escrivia Sèneca a Lucili quan li deia que el savi pensa sempre més en la qualitat que no pas en la durada, de la vida; i que si li sobrevé alguna contrarietat que altera la seva quietud, decideix d’abandonar; però aquesta actitud no l’adopta només en cas de necessitat extrema, sinó que, quan l’atzar comença a inspirar-li recel, llavors ja es planteja si no és aquell el moment d’acabar. És llavors, també, quan considera, sense cap mena d’importància, de lliurar-s’hi, a la mort, o de rebre-la. I és que potser “la qüestió no és morir més aviat o més tard, sinó morir bé o malament; tot just perquè morir bé suposa evitar el risc de viure malament”. Potser. I és que a banda les més íntimes, és cert que “inserim les morts dins una mena de pietosa mecànica social –diu Vallverdú–, i aviat es petrifiquen en el record, des d’on algunes, ara i adés, llancen una guspira al gresol de la nostra emotivitat”. Però no ho és menys, de cert, que tots els consols que puguem trobar, sumats, quan vivim una pèrdua, no valen mai l’impossible miracle de fer reviure aquells éssers que ens han estat únics. Ferrater i Foix se’ns han fet immortals per tot el conjunt d’obra que ens han llegat, i com que tots dos excel·leix en qualitat, han esdevingut clàssics: que vol dir que perviuran en el temps. I serà per raó d’aquest perviure que en seran sempre, d’immortals absents. És la grandesa de la seva aportació el que a un el fa perviure, i que fa que depassi fer-se viu només en el record dels íntims; perquè en la normalitat, un existeix només mentre algú en guarda record. Tot just perquè per existir necessitem el reconeixement dels altres. És l’exemple de la descripció clàssica de L’home invisible de Ralph Ellison quan diu: “sóc invisible perquè la gent refusa de veure’m”. D’aquí la diferència entre ésser, viure i existir. La pulsió de ser la compartim amb tota la matèria; la de viure, la compartim amb els éssers vius. Només la pulsió d’existir és específicament humana. Perquè som sentiments.