Política d'acords

El bon polític, diu Maquiavel, és aquell que és capaç, abans que la resta, de captar el moment d’oportunitat, i, en conseqüència, s’anticipa i porta la iniciativa. No serà, però, fins a la sortida del PP del govern d’Espanya quan es replanteja l’oportunitat per al diàleg i per a la negociació. I això passa en un context en què la política va per darrere de la realitat, desgraciadament; i no passa després de guanyar la moció de censura, amb el crèdit de confiança sense límit de JxCat i d’ERC, perquè Pedro Sánchez volia governar sol. Passa quan corre el risc i perd. La qual cosa vol dir que el govern del PSOE amb UP i l’abstenció d’Esquerra és el resultat d’un fracàs convertit en oportunitat. ¿Quina oportunitat? ¿Haver evitat la Grosse Koalition PP-PSOE, que era la que haurien volgut molts poders de l’Estat per neutralitzar la política? No només. Amb la negociació per a la investidura entre ERC i PSOE, l’acord primer, amb presó i exili, no podia ser altre, si la política espanyola vol recuperar el to, i la catalana to i múscul, que canalitzar el conflicte amb Catalunya per la via de l’entesa política. I sense decebre. Ara bé, quan sents Pedro Sánchez que proposa data de trobada a Barcelona amb el president Torra, però immediatament diu que farà semblantment amb el presidents d’Extremadura, d’Andalusia i de Canàries, per exemplificar una roda de converses amb els presidents autonòmics, encara que el seu govern demostri una actitud de no confrontació i el president Torra demani una negociació sense condicions, t’adones com uns i altres, més o menys visibles, han marcat línies vermelles: la Constitució per als d’allà, amb els seus límits –diuen– i, per a nosaltres, un referèndum d’autodeterminació pactat. I a partir d’aquí comença la negociació, el problema de la qual, i convinc amb Josep Ramoneda, no són els límits d’uns i altres, sinó l’autoritat. Perquè si la negociació no és altra cosa que una transacció, que vol dir fer concessions en allò que és objecte de discussió fins arribar a un acord, ¿Pedro Sánchez tindrà prou autoritat davant dels propis preveient com li posarà de difícil el PP tot plegat? Tant a nivell intern com a nivell extern, el problema de Catalunya no té sortida altra que la política democràtica: els partits acorden i els ciutadans voten.