El vot bascula

Es fa del tot difícil que algú pogués negar que l’únic projecte polític realment engrescador és l’independentisme, perquè és la convocatòria d’un referèndum sobre el futur de Catalunya el punt de confluència d’una àmplia majoria de ciutadans d’aquest país. Per això aquelles formacions que el porten en els respectius programes electorals, el referèndum d’autodeterminació, són les que poden formar govern. I aquesta majoria en nombre de diputats respon a la sobirania popular. No n’ha estat mai, doncs, de superada, la pantalla del referèndum. Tant, l’havíem superada, que no només el mapa polític català està en plena mutació, sinó que el referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya ha portat a noves eleccions per poder formar govern a Espanya. Finalment, Pedro Sánchez ha necessitat Podemos. I l’independentisme. El retrocés dels partits tradicionals és imparable. El PDeCAT necessita presentar-se sota la forma de JuntsxCat, i, tot i governar, comicis rere comicis va perdent confiances. El PSC recula, perquè la seu central li ha fet abandonar el dret dels pobles a autodeterminar-se, la qual cosa evidencia que quan un actua sense decidir vol dir que depèn d’algú altre. Del PP en queda ben poca cosa, al Parlament. I C’s... ¿Què ha passat? Doncs que ha anat creixent un moviment social, entre els catalans, que va guanyant molta transversalitat, també a l’hora de confiar el vot, que bascula. Aquella fidelitat de vot d’abans del 2010, d’abans de fer-nos malbé l’Estatut, s’ha acabat. ¿I com hi respon Madrid, a la realitat de Catalunya? Amb estratègia calculada? Amb irresponsabilitat? Amb nul·la capacitat per poder imaginar una solució? O només amb autoritarisme constitucional per esgarrapar quatre vots mal comptats entre PSOE i PP? Ja l’hem tastat, l’Estat. Però hi cal negociar. L’escepticisme, malgrat, no hi ha alternativa. Catalunya es vol subjecte polític, i només ho podem decidir amb un sí o amb un no, per llarga que sigui l’espera. La pregunta, la participació mínima necessària i la majoria exigible per a un canvi en l’estructura de l’Estat, hi governi qui hi governi, a Madrid, a dreta o a esquerra, la qüestió catalana exigeix d’una solució política. Prou d’amagar-se rere una Constitució. Cal fer política segons mana la realitat. Aquí i allà.