Qui fa l'escriptor?

Aquests dies de confinament, les xarxes acompanyen, que no vol dir el mateix que fer companyia. I a les xarxes, els llibres, les recomanacions, el lament per les llibreries tancades tants i tants dies ens condueix al trànsit des de l’escepticisme de viure en una societat poc lectora cap a un optimisme prudent. Llegim. Llegim més del que sembla o se sent més el soroll que la música? I quan llegim i parlem d’escriptors, de qui parlem? I quan parlem de gèneres, a quins fem referència? Sempre reivindico l’assaig com a gènere literari, entès com la literatura de les idees. I reivindico com a escriptors no només aquells que se saben llargs de ficcions. Josep Pla. Ara bé, què ens fa dir que un és o no és escriptor? I qui decideix si una obra és de referència o no, el cànon? I qui el decideix, el cànon, la indústria i l’acadèmia, entès el binomi com a grup de poder, com en el seu moment decidien Josep M. Castellet des de la indústria editorial i el Dr. Molas des de l’acadèmia? No només. I no només perquè ens trobem que els lectors imposen autors que l’acadèmia no acaba de ratificar, i aquest seria el cas de Miquel Martí i Pol. Però passa també, i en manllevo l’exemple al Dr. Martínez-Gil, que “de vegades el reconeixement no és sobtat, i cal esperar l’obra de difusió d’un grup d’entusiastes: dels mil exemplars de Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater, se’n van vendre, tan sols, uns setanta-cinc”. Ara és un clàssic. Clàssic és aquell llibre que es reedita constantment. Perquè és cert que tota comunitat lingüística organitzada en sistema literari ha de tenir una llista d’autors considerats valuosos i dignes de constar en un cànon universal. Diria que és innegable que una literatura, la que sigui, la catalana en aquest nostre cas, ha de tenir tres referents per comprendre’s a si mateixa: els escriptors considerats indiscutibles, les èpoques i els models literaris o de repertori, és a dir, els gèneres. Aquesta missió la van complir la Biblioteca Catalana, Els Nostres Clàssics, les col·leccions de La Selecta (sobretot la Biblioteca Perenne), Antologia Catalana i la MOLC, d’Edicions 62. Però qui l’assumeix, avui, aquesta missió? Qui decideix, avui, que un escriptor que no s’endinsa en la ficció n’ha de formar part, de la nòmina d’escriptors en llengua catalana?