De mar a mar

Aquest moment que ens toca de viure no és precisament portador de sorpreses agradables. I quan te n’arriba una, la vius amb molta intensitat. I encara més quan el carter et truca i et diu que li sembla que et porta “un altre” llibre. Certament. Si un llibre ja és sempre ben rebut, rebre el catàleg de la darrera exposició d’Antoni Miró, a Altea, amb motiu de la capitalitat cultural valenciana 2019-2020, el títol de la qual manllevo per a aquest escrit, és joie de vivre, perquè si algun artista plàstic pot presumir de tenir catàlegs que són autèntiques joies, en Miró d’Alcoi n’és un. Les seves exposicions, també. Però com que sempre té present que l’exposició és efímera, la seva aposta per la perdurabilitat, que és el que en queda, de la mostra, és el catàleg. I, als seus, sempre els mana l’elegància. Tapa dura i un interior d’enveja: aquella pulcritud i aquell ordre que ja reflecteix el seu estudi del Mas Sopalmo, que tant impressiona.

No l’he vista, l’exposició d’Altea, però a final de desembre de 2018 vaig veure la de l’Espai Cultural La Base a La Marina de València, i pels catàlegs t’adones que totes dues grans exposicions tenen un mateix discurs, des del seu compromís civil i social irreductible, racionalment crític i poc donat a concessions, i la seva sempre present resposta ètica i estètica d’agressions a la llibertat en totes les seves formes, el recorregut arrenca amb Personatges, un mosaic de retrats, d’aquells molts que han forjat el Jo de l’artista: de l’amistat, com la d’Isabel-Clara Simó i Ovidi Montllor o Sol Picó, Raimon i Carles Santos; a mestratges i referents, de Maria-Mercè Marçal a Josep Pla, passant per Llull; de Puig Antich al president Companys i Allende; de Montserrat Roig a Fuster. Quan el veus, aquest mosaic, cridaries el mateix que hauria cridat el pintor de parets de la prosa ‘On aniré tot sol’ de JV Foix. I a cadascun dels personatges, en aquest, de catàleg, l’acompanya una bella prosa de Josep Sou. Un tàndem de llenguatges per a cada nom: el de la plàstica i el de l’alfabet. D’aquests, al de l’escultura, de llenguatge: Suite eròtica grega, peces d’acer corten escampades per la ciutat que es deixen tocar a plena llum: sensuals, en formes i en sentiments. I al final, Suite Havana: el llenguatge del cos. Nu, com la mar. Deliciós!