Tothom hi posa el coll

Cada dia que passa, aquí i allà, va comptant més el soroll que la música. Ja fa massa temps que dura la percepció que la política, més que no pas fer possibles les necessitats, es dedica a treballar realitats altres que no pas aquelles de rabiosa necessitat; i si bé és cert que la pandèmia del coronavirus ha reconduït la necessitat, no ho és menys, de cert, que allò que per a uns és d’urgència imperiosa, d’altres ho ignoraran i la seva, avui, de prioritat, és com reconduiran un negoci que el saben despesa prescindible quan tothom és cridat a la cultura de l’estalvi ja des d’ara.

L’angoixa comença a senyorejar en la gestió de les economies particulars i col·lectives. I aquestes col·lectives, de necessitats, la política les ha d’atendre, des de les administracions, com a deure de servei públic. I hauria de fer-ho des de la sinceritat i des de la generositat. Amb complicitats entre uns i altres. Però no. La política continua installada ens els recels, les desconfiances i la crispació. D’allà cap aquí, dels d’aquí cap als d’allà i dels d’aquí entre ells, entre les dues mateixes formacions que donen suport al govern. Ja comencen a ser perennes, aquests recels i aquestes desconfiances, quan el que demana els sentit comú és la defensa d’idees i de posicionaments polítics des del diàleg i des de la raó discutint amistosament. ¿Per què, aquesta agressivitat, en el debat parlamentari, traslladada fins i tot en el debat sectorial, entre Departament i sindicats, com ha estat el cas de la reobertura de l’escola, quan la situació que ens toca de viure és excepcional i tothom hi posa el coll? O no?

El ciutadà mostra la seva inquietud i atén regles i norma per lluitar contra tanta afectació, però es desconcerta quan s’adona qui ni davant d’un panorama de confinament total, i ara ja parcial, els governs es mantenen en la política de vol gallinaci i picades de bec. Madrid continua essent una Babilònia de nacions malavingudes, tot i que els bons ministres i els bons consellers, diu el filòsof, com els bons pares o els bons llibres, no són mai de tesi. Els bons pares no ho acostumen a aprendre fins al segon fill; els escriptors, fins al tercer o quart llibre, però ministres i consellers han de saber-ho des de la primera cartera. Potser ens fa falta cultura democràtica.