Alarmats

Diumenge s’acaba l’estat d’alarma. Una realitat política, la de la gestió de la pandèmia, del tot recentralitzadora, que des d’aquí ens agafa amb un cert desencís, amb un desencant indissimulable, amb un cansament gran, i potser fins i tot amb més d’escepticisme, encara, sobre el futur de Catalunya i de la seva relació amb Espanya, que ja no sobta ni a propis ni a estranys. Tant, que fins i tot molts d’aquells catalans sempre tan mesurats en les seves declaracions respecte les relacions amb l’Estat ja no dissimulen la sorpresa d’aquesta voluntat tan dirigista de Madrid. Hi ha hagut una gran dosi de centralisme, aquests mesos; una reculada respecte d’anys llargs d’anar fent créixer i enfortint l’autogovern. I és que la Catalunya d’avui ja no té res a veure amb aquell país que es refeia a començament dels anys vuitanta.

L’Espanya d’avui, certament, tampoc. Però mentre Catalunya ha contribuït i ha col·laborat en la consolidació de la democràcia i en la modernització de l’Estat, i a fer d’Espanya un estat a l’alçada de l’Europa rica, la contraprestació no ha estat, ni de molt, de justícia equitativa. Mentre Catalunya ha participat en què l’Estat incrementés la seva riquesa, el que n’hem rebut ha estat molt per sota de les nostres aportacions. Però no només. Les clavegueres de l’Estat s’activaven, inclosa la participació evident de cossos de seguretat, per no deixar prosperar, tampoc, ni simbòlicament, aquest nostre anhel de llibertat. D’aquesta nostra dissort en inversions, en són exemples Renfe o els ports i aeroports. És l’Estat, són ells qui, davant tant de desgreuge, ens hi aboquen, a haver de diu prou al tracte rebut; és l’Estat qui fa créixer, amb més o menys escepticisme o amb més fermesa en el convenciment, aquest desig de voler-nos un estat independent, lliure i sobirà. La gestió de la pandèmia del coronavirus n’és una darrera mostra. Per això ens cal, en les properes eleccions al Parlament, que des d’aquí l’eix nacional i l’eix social cohesionin, nuats amb l’eix democràtic, tot de voluntats que creguin en aquest país per convenciment, amb lideratges que ens facin atorgar a la política crèdits de confiança, que sàpiguen prioritzar polítiques segle XXI, amb un projecte de país ambiciós tant a nivell intern com internacional. Que vol dir de cara enfora.