L’estat no cedeix

La idea segons la qual ens sentim molt nostra “aquesta terra”, entesa en el sentit de poble o de país, no és aliena a la identificació de poble-nació-estat-frontera, segons que destaca Joan Francesc Mira. Per això el “nosaltres” i els “altres”. Si l’estranger, entès com a estrany, pretén ser alguna cosa més que un visitant o un hoste, d’entrada és més aviat vist com un intrús. Gästarbeiter, en diu, en una semàntica reveladora, l’alemany. ¿És cert que tot grup està definit per l’existència d’un límit, d’una frontera? I ho és, també, de cert, que el manteniment d’aquest límit és crucial per a l’existència del grup? Si n’és, de cert, no ho és menys que aquests límits poden ser de qualsevol tipus, i molt sovint són, sobretot, de caràcter social i cultural, sigui quin sigui el seu contingut. I és per això que són límits permeables i susceptibles d’alteració. Una alteració i una permeabilitat que es perden amb la identificació del límit d’identitat bàsica amb la frontera lineal del territori: que és tant com dir amb l’assoliment de l’estat contemporani. Per això, els qui com Ralf Dahrendorf aposten pel model clàssic d’estat, potser obliden que és l’estat, més que no pas la nació cultural, qui ha portat els límits de la “tribu” a la seva forma suprema, la més dura, la més rígida i la més intocable: la forma del mapa i de la frontera. Per això la crítica de l’estat sobirà –ara que nosaltres fem camí per arribar-hi–, com a forma suprema i última d’organitzar-se les societats, ha de ser de crítica de la territorialitat patrimonial i crítica de la sacralitat de la frontera, o no serà mai una crítica substancial. Altrament, continuarem veient el món, i la part del món que és Europa, no format per pobles i cultures, sinó dividit en taques de colors, ratlles i mapes. I la vella geografia política, i torno a fer citació de Mira, continuarà estant per damunt de la geografia cultural i humana. ¿Què significa, si no, la suposada desaparició de les fronteres, és a dir, la supressió dels punts de vigilància policial, quan la imatge d’aquestes mateixes fronteres és més present que mai? ¿I què vol dir que la consciència dels límits s’afebleix en els camps econòmic i administratiu si es reforça, paradoxalment, en el simbòlic? No ens enganyem, els estats no cedeixen.