L'estiuejant

Manllevo el títol d’aquest escrit al darrer llibre de Josep M. Fonalleras, que és, alhora, el seu primer poemari, i que llegeixo tot just estrenada la tardor. D’Edicions Vitel·la, i amb delicades il·lustracions de Leonard Beard, m’hi endinso amb la curiositat de descobrir l’autor en un gènere nou, i, sorprenentment, només arrencar el Jo del relat se’t fa seu. En coneixes la veu. Per això diria que el primer encert del llibre és que tant en prosa com ara en vers, la veu de l’autor és la mateixa.

Fonalleras no la força a l’hora d’estrenar-se en la forma de Vinyoli o de Carner, tan seus. No hi ha cap estridència. Al contrari, tot flueix, com una mar en calma, en una discreta arquitectura de dues parts, de les postals als viatges, que fa el trànsit amb la Sarabanda de Händel, que “Sona com un seguici/fúnebre i una marxa/en res no pertorbada/pels embats de l’oratge”.

Uns poemes que recuperen aquella alenada intimista tan Fonalleras, que s’entretenen a resseguir espais i geografies personals. I aquella veu del Jo de què parlava en començar, hi és sempre, en la seva obra: hi és en la prosa i ara descobrim que hi és també en el vers, hi és en el tic i hi és en el signe, en la voluptuositat i en la ferida, en la biografia i en el mirall: l’obertura del subjecte com a vulnerabilitat extrema que posa tota la seva sensibilitat al descobert; per bé que aquesta no és pas una poesia feta de sentiments, sinó d’experiències.

Experiències, aquestes, que Josep M. Fonalleras transforma en poètica -en prosa o, com és ara el cas, en vers- i no li són mai una visita de tant en tant, sinó una convivència contínua. Primer viure-les, doncs, per poder-les definir: i després, només després, les sensacions i les emocions per poder-les qualificar. “Fa dies que no el veig /i aquest matí m’hi portes. / A la nit serà mort. / Ho sabrem tot menjant / navalles i cloïsses / en aquell restaurant / gallec sense tovalles. En silenci i tristos, / enfilarem la Rutlla”. Modest. I és que l’elegant discreció de l’estrena de Fonalleras en vers és com sedueix la manera en què trasllada el seu viure al llenguatge de les emocions: assimilant-l0, és a dir, fent-lo desaparèixer sota la seva representació. “No fa ferides, / a la pell indefensa. / Només fiblades”. Quin llibre més ben resolt!