Fuster & Cahner

Si hi ha un nom en la política cultural catalana aquest és el de Max Cahner. Max Emanuel Cahner va néixer a Bad Godesberg, a Alemanya, l’hivern del 36, on la família havia emigrat per causa de la Guerra Civil, i d’on tornaren al cap d’un any per evitar la persecució que patien els d’origen jueu. Cahner, home d’ordre i disciplina prussiana, va estudiar a Barcelona a l’Escola Alemanya, de la qual n’havia estat un dels fundadors el seu avi patern, Heinrich Cahner. Es va llicenciar en Químiques i es va doctorar en Filosofia i Lletres per la UB, on serà professor de literatura catalana, no sense abans haver estat expulsat d’Espanya per la seva activitat en defensa de la nació catalana. Quan tornà, va liderar el món cultural català més influent. Impulsà la nova època de Serra d’Or, va crear Edicions 62 i Curial-Edicions Catalanes, empresa editora de la revista Els Marges, el referent inqüestionable de llengua i literatura. Fou ell qui va contribuir a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana, el Congrés de Cultura i la campanya “Català al carrer”. Va ser Rector de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, la que més vaig viure, perquè el seu rectorat va agafar la meva època universitària. I fou també director de la nova etapa de la Revista de Catalunya, fundada per Rovira i Virgili. Cahner va ser Conseller de Cultura del primer govern Pujol, i anava pel món, sempre, i doncs també com a conseller, amb el passaport alemany! Cahner, que tenia sentit d’empresa en la gestió cultural, i sentit de país per convenciment ideològic, no sabia no envoltar-se d’estructures sòlides, i per això en aquells incipients anys 80, en què tot estava per fer, no dubta de nomenar Josep-Lluís Carod-Rovira el seu delegat de Cultura a Tarragona, amb qui compartia la voluntat de crear estructures d’Estat per a Catalunya, que és el que va fer a nivell cultural, i d’intensificar lligams culturals i polítics amb el País Valencià, perquè tenia consciència de Països Catalans. I és per això que quan crea Edicions 62 encarrega a Joan Fuster Nosaltres, els valencians. De referència, encara. Tot i que avui s’ha de llegir al costat de Per què Fuster tenia raó de Pau Viciano. Fuster i Cahner, ombres allargades. Estímuls per a la reflexió crítica. Estímuls per a l’acció constructiva.