Un Estat a la contra

Sobre la gestió de la pandèmia, que ens aboca a una reflexió sobre el drama dels serveis públics, el conseller Raül Romeva deia en una entrevista a Nació Digital que “no respon igual qui té les eines d’un Estat que qui no les té”. Certament, aquestes seves paraules em remeten a un seminari de Noam Chomsky sobre el paper dels Estats arran de la crisi del 2008. Deia Chomsky que malgrat la suposada fi dels grans governs, la funció dels Estats que fan d’Estats s’ha anat ampliant de forma continuada arreu del món, i posava l’exemple del Canadà. Es preguntava si en els països rics l’enfortiment de l’Estat es produïa com a resposta dels governs davant problemes com ara el terrorisme, i hi afegia, també en to de pregunta, si aquesta tendència estatista s’havia intensificat durant la restricció creditícia, i si les mesures d’emergència adoptades per evitar el col·lapse econòmic havien augmentat l’abast del poder del govern en molts països. ¿Quines són les funcions bàsiques d’un Estat?

La funció bàsica d’un estat consisteix a donar seguretat física, institucions eficients i una administració competent als seus ciutadans, de manera que si aconseguim de mesurar aquests tres factors, ens podem fer una idea aproximada de la fortalesa d’un Estat. Alemanya, per exemple, veiem com en la gestió de la pandèmia fa d’Estat, i en fa per a tots els seus Länder, tot i les competències que té cadascun en tant que Estat Federal. Preguntem-nos llavors si Espanya en fa, d’Estat a Catalunya, tal i com el Canadà en fa al Quebec. I reprenem l’exemple de la gestió de la pandèmia, que serveix per demostrar-nos que no, que Espanya no ens en fa, d’Estat. Si ens en fes, després d’una primera gestió de la Covid que tenia en exclusiva el govern Sánchez, del tot qüestionada respecte els països de l’entorn, quan passa la gestió a la Generalitat, si no li passa la corresponent partida pressupostària per poder-hi fer font, és evident que les crítiques al govern Torra-Aragonés a les portes d’unes eleccions són inevitables.

Sense les degudes assignacions pressupostàries, el president no l’havia d’haver acceptat el traspàs de la gestió, perquè ara ens trobem com ens trobem: amb l’aigua al coll, i amb un Estat que ens juga no només altrament, sinó ben a la contra. No pequéssim pas d’ingenuïtat!