Pla, i anar fent!

“I com va la política per Madrid? Anar fent? Vostè també és dels d’anar fent? En aquest país tothom va fent, és sensacional!” Ara, la pregunta és: ens en sortirem?

“Catalunya, avui, com a país, és ben poca cosa, i em sap greu haver-ho de dir. Catalunya és a mig camí entre París i Madrid, i si convé els francesos de París seran tan anticatalanistes com ho són a Madrid. No recorda Occitània?” “Gran cuidado, amb Madrid! Nosaltres, els catalans, som uns simples aprenents, comparats amb Madrid”. “En aquest país hi havia tres trens de via estreta, i tots tres tenien un ample de via diferent. Colossal! La mostra de l’individualisme més frenètic i repatani del país: tants caps, tants barrets”.

Podria semblar que fossin, aquestes, paraules manllevades de converses de carrer aquests dies de campanya. Com també ho podria semblar la reflexió segons la qual “hem de començar a parlar seriosament en aquest país, o si no ens fotran hasta les estaques, perquè la política s’ha de basar en la realitat pura i simple de cada dia”, i avui, amb el llast que ens va deixant la pandèmia, potser més que mai. “Tinguin present sempre això que ara els diré: l’economia, el preu de la moneda, l’ordre públic i la política no es poden deslligar mai. Sempre han d’anar juntes”.

I “pel que veig, en aquest país tot va regular... és colossal”. I quanta gent cridada a urnes, més en moments de ràbia desesperada que no pas en moments de reflexió reposada, perquè els comptes no els surten, no compartiria amb l’escriptor que avui hi ha molta indiferència general? “La indiferència és general i absoluta. La gent trepitja la terra però no en sap res, de la terra... sembla mentida! Ara surten tots els tenors, barítons, baixos del país i molts es dediquen a la política i no són polítics: són negociants amb la política a les mans”. I el català de per aquí sempre ho voldria canviar tot i començar altra vegada de cap i de nou. Que hi ha un canvi? Un canvi de forma de govern? Doncs canviem-ho tot i tornem a començar”. Què ens passa? “...que els catalans ens hem passat la història sempre tornant-ho a començar tot! I així perdem la memòria històrica. Som un poble de desmemoriats”. Compte, doncs, que no hàgim d’entonar el que diuen els francesos: “je suis parti de zero pour arriver à rien”.