On va quedant la vida

Arquitecte de formació i de professió, per bé que conegut més enllà del món acadèmic sobretot com a poeta, Joan Margarit, creador d’estructures en el doble llenguatge de l’art de l’arquitectura i del vers, se’ns ha fet immortal absent. Lluny dels qui mitifiquen i donen tant d’enlairament a l’art, ell el donava a la vida, a la que a cadascú ens toca de viure, amb els nostres paisatges i els nostres referents: els que estimem, ell, que –“pràctic, brusc, fidel, solitari i agraït–, a Des d’on tornar a estimar, ens diu: “Estimar és un lloc/ Perdura al fons de tot: d’allí venim. I és el lloc on va quedant la vida”.

I és que la vida i l’art, camí i espai de refugi, Margarit els explicita en la seva obra sense arronsar-se davant de cap veritat per aspra que sigui, sabent que el sentiment és el motor de la història. Poeta de versos molt personals, no les ha amagades mai aquelles tristeses que li han fet mal i que de vegades porten a un dolor sense fons, i com que les ha sabudes construir en versos d’obra vista ha aconseguit que la seva poesia imantés lectors molts: diversos, distints i distants.

Tot perquè en el seu conjunt d’obra, amb títols tan ben trobats, com Càlcul d’estructures, Casa de misericòrdia, Misteriosament feliç, No era lluny ni difícil, Es perd el senyal o Des d’on tornar a estimar, entre altres, hi trobem veritats fondes del nostre Jo lector.

Veritats que potser necessitàvem saber o que ja les sabíem, però que en el vers de Margarit les llegim amb la paraula tan precisa com exacta: clavada. I és llavors quan aquestes veritats ens les sabem dir, i potser fins i tot les aprenem a pensar de manera no tan prosaica: més bellament. Passa de manera semblant en moltes qüestions que cremen, com són aquelles de com viure, per exemple, aquella llibertat individual tan necessària per a cadascú, aquella individualitat que per al poeta té tanta força i de la qual té tanta necessitat: “Allí vaig descobrir que, per ser lliure,/ els qui t’estimen no han de saber on ets”. I el que diu, ho diu sense trampes i amb la indissociable existència de la bellesa.

Els versos de Margarit, com els de Vinyoli, són plens de sentiment, però sense gens de sentimentalisme. Margarit és profund, però no nostàlgic. Ell és d’aquells per a qui els records guarden l’essència de la vida.