Aires nous

Ple d’investidura.

ERC tornarà a presidir la Generalitat. L’essencial de la democràcia és que el ciutadà, amb el vot, canvia l’arc parlamentari, la qual cosa vol dir que molts dels qui desconfien dels polítics, com si es triessin a dit, no tenen present que els vots que té dipositats cada càrrec electe li atorguen confiança per governar; conscient que si la seva gestió desplau, en propers comicis pot quedar relegat a l’oposició a fer feina de control, perquè les institucions són responsabilitat tant dels equips de govern com dels grups de l’oposició.

I aquesta és la grandesa de la democràcia: la responsabilitat que tenim els ciutadans del nostre dret d’escollir. Ara bé, cal que aquesta responsabilitat confiada no ens eximeixi de la nostra com a ciutadans amb drets i amb deures.

La comoditat de pensar en el “ja m’ho faran” diu molt poc d’un ciutadà a qui se li confia el dret d’escollir. Però la política, per als polítics i des del govern, des del govern que és del president, no des de les entitats, que el que han de garantir és col·laboració per assentar el que legislatura rere legislatura es va aconseguint, perquè és de progressar del que es tracta, en el nostre cas, en el doble eix nacional i social.

Però també n’hi ha, d’involució en política, per promeses incomplertes o perquè la responsabilitat depassa les capacitats d’aquells a qui s’havien confiat. Perquè no tothom serveix per a la política.

¿O no és una involució que la promesa d’aplicació d’una política progressista ens porti, cada dia més empobrits, a la instauració de “la misèria”? La bondat és un valor en política. Però no n’hi ha prou.

Aristòtil el vol intel·ligent i culte, el governant. I Maquiavel diu que a més a més ha de ser astut i orgullós.

I és que en un món tan competitiu, governar demana una sòlida formació, perquè qui governa és el garant de portar el país, poble o ciutat –sense falses promeses– cap al progrés. Governar és dirigir, certament, però també és mantenir, en l’accepció de donar els mitjans necessaris.

Per això la primera reacció que acostuma a suscitar la crisi d’una fe és l’escepticisme si el votant arriba a qualificar un balanç de legislatura de fracàs triomfal. Ara ens n’arriba una de nova que voldríem, a tots nivells, amb aires nous de llibertat, que diu el vers.