Entesa per negociar

Qui gosaria negar que, ara i aquí, l’únic projecte polític realment existent és l’independentisme? És sobre l’independentisme que bascula la política catalana. Sí, però també l’espanyola. I és la convocatòria d’un referèndum el punt de confluència d’una àmplia majoria de ciutadans d’aquest país. Per això la suma de les formacions polítiques que la porten en el programa electoral és la primera en diputats al Parlament i és la raó i la força per haver de negociar amb l’Estat. El creixement de l’independentisme fa que no només el mapa polític català estigui en plena mutació, sinó que el referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya conduïa a noves eleccions poder formar govern a Espanya; no ho oblidéssim pas. L’arquitectura de l’hemicicle es mou considerablement eleccions rere eleccions. Convergència no existeix; el PDeCAT n’ha quedat fora; Junts recula; el PP recula i molt; Cs, de ser primera força a la cambra catalana, n’esdevé residual. ERC i la CUP se superen. El PSC, també. Què passa? Doncs que va creixent un moviment social, entre els catalans, que va guanyant molta transversalitat, també a l’hora de confiar el vot, que també bascula.Com molta acció política. A Junts, abans de tancar pacte de govern, si el tanca, hi ha soroll intern per com s’ha de reaccionar davant els embats de l’Estat. I és que una cosa és la campanya i una altra ben diferent és que el fet de governar modera. Però, i Madrid, com hi respon, a Catalunya? ¿Amb estratègia calculada, amb nul·la capacitat per poder imaginar una solució o només amb autoritarisme constitucional per esgarrapar vots en el duel PSOE-PP? Governi qui governi, hi cal negociar un referèndum. Catalunya es vol subjecte polític, i hem de decidir-ho amb un sí o amb un no; i és aquest referèndum d’autodeterminació que caldrà anar negociant des del nou govern. Una negociació, però, que va per molt llarg. Però governi qui governi, a dreta o a esquerra, la qüestió catalana exigeix una solució política. Però per negociar amb l’Estat, a l’independentisme li cal entesa catalana. I és d’aquest desacord, ple de recels, de què plora la criatura. Ni les entitats, que vol dir la societat civil, ja no van a l’uníson. Ens cal unitat catalana aquí i allà. Sense unitat, l’Estat sempre ens podrà. Encara més..