Què guarden els records?

Ja som a les portes de Sant Joan, que vol dir l’estiu que comença, tot i que amb la temperatura que cau, enguany ja l’hem tastat. Ha arribat sense avisar, com la mort quan ens fa córrer al llorer i a l’Espriu de Cementiri de Sinera que diu en vers: “Quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l’ombra viatgera d’un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre.” Per això Joan Vinyoli, també en vers, es preguntava “què significa en veritat tenir records?”, i Gregorio Luri ens feia notar que “com que la mort només parla d’ella mateixa per la boca dels vius” és un sentiment diferent el que sentim en funció de com ens afecta en la nostra intimitat. Certament. Per això Josep Vallverdú, en el títol que enceta els seus llibres del Jo diu que després de la mort de la mare, “les altres morts que he vist ja les he inserides dins una mena de pietosa mecànica social, i aviat s’han petrificat en el record, des d’on algunes, ara i adés, llancen una guspira al gresol de la meva emotivitat. Han estat, sí, unes altres morts: la de la mare fou una mica la meva, i al mateix temps la certificació que el vincle umbilical s’havia romput del tot, i que havia de volar sol, i que tots els consols que trobaria, sumats, no valdrien pas l’impossible miracle de fer reviure aquell ésser únic”. Perquè ens perdem per un camí que no té mai tornada, per bé que nosaltres, els vius, diu Luri, “solament veiem com s’esvaeix la vida, no com arriba la mort”. Sèneca, en una de les Lletres a Lucili, li diu que si la mort “cap sofriment o cap temença comporta és defecte del morent, i no pas de la mort, car en ella no hi ha pas més molèstia que després d’ella”. I aquesta “molèstia després d’ella” és el dol que ens toca de viure d’aquells que marxen sense avisar i de qui vivim aquest dolor de dol, primer; i record, sempre. D’aquells que, sobtadament, se’ns fan immortals absents. I com que la nit catalana que més agradava als meus alemanys que ja no hi són era la de revetlla de Sant Joan, la preparem amb ganes, i en memòria, perquè és una nit que demana alegria i obre la porta a l’estiu, que vol dir viure la mar. I potser també perquè com deia Joan Margarit “els records guarden l’essència de la vida”.