De signe cranc

Manllevo el títol d’aquest escrit al poemari de Josep Vallverdú donat a l’estampa per Pagès editors, tot i que podria ser la constatació d’una meva realitat.

I doncs com que tots dos en som, de crancs, com cada any, festa d’aniversari! Ell en fa un grapat, molt ben portats! Jo vaig ser-ne alumna. L’any dels seus 90, des de l’IEI li vam dedicar un Passeig d’aniversari: un itinerari pels Països Catalans on tractàvem, a cada parada, un vessant de vida: llengua i llibres d’un home de factura polièdrica.

“Ens salvem pels mots –diu.

Fou el llenguatge un dels meus àmbits grats, ja de ben petit. Una habilitat per trobar el mot, un afany per les denominacions, una curiositat per les etimologies i un deler d’acudir al diccionari.

Més tard, l’estudi d’idiomes.

A casa, d’infant, llegia abassegadorament. I sorgia en mi un impuls de crear literàriament.

De fet, el món de la plàstica –Vallverdú dibuixa molt bé!– i el del lèxic convivien dins meu amb força”.

Un corpus literari, el seu, que arrenca amb la narrativa juvenil, alhora que va prenent molta força el gènere testimonial, que hi excel·leix en tota diversitat de registres. Hi deixa anar opinions i confessions –“estic cansat de moltes coses, però de defensar la meva llengua, no me’n cansaré mai.

En aquest punt voldria tenir-ne consciència fins al darrer moment”– i silencis.

També hi deixa anar silencis. El Vallverdú que no diu! Però si hi ha un corpus de referència és el de les traduccions.

I les conferències i les cartes.

Ai, les cartes d’en Vallverdú. Atents! Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Creu de Sant Jordi, Medalla d’Or i Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida i Fill predilecte de la ciutat, a més a més de Fill adoptiu de l’Espluga de Francolí i de Balaguer, el Govern de la Generalitat el reconeix amb la Medalla d’Or: la màxima distinció.

Enemic d’efusions, contingut, individualista al servei de la col·lectivitat, solitari però no insolidari, la seva trajectòria s’ha anat construint discreta, només dominada pel testimoni d’una fidelitat insubornable al país: “En la meva infantesa hi ha dues figures de relleu que jo vestia amb les robes dels herois: Rovira i Virgili i Francesc Macià”.

Amb dos nous títols més a punt, celebrem que té –diu– “prou anys per veure dècades com si instants fossin”.