Llibrestiu

Tenim memòria pels llibres que hem llegit. Després de Gutenberg, i amb Aldo Manuzio, la transmissió del coneixement es materialitza a través d’aquest objecte tangible, que tan bé es deixa tocar, que és el llibre. És gustosa una tapa dura, una guarda elegant, un llom amb cos i un paper amb gramatge i amb un ph que el deixi viure segles llargs. Soc del llibre en suport paper.

El llibre és el continent d’allò que ens fa cultes, crítics i lliures: pel contingut que nosaltres assimilem a través de la lectura. I aquest és el verb que defineix l’acció: llegir. Un lector culte és un lector crític, perquè la crítica ha de tenir criteri i s’exerceix des del saber.

Avui, doncs, amb motiu del Llibrestiu, entrem a la llibreria a buscar Moments d’inadvertida felicitat, i és que cal que ens hi obliguem, a llegir, perquè és llegint que guanyem en competència lingüística, oral i escrita. I en aquesta nostra quotidianitat, on tothom en parla, de la llengua, i de la voluntat de reconeixement del català com a llengua preeminent en un futur estat independent, lliure i sobirà, la primera cosa que ens cal, a més a més dels ressorts d’estat, per atorgar-li aquesta normalitat d’ús de què encara és mancada, és que els parlants tinguem molta més consciència lingüística per a normalitzar-ne l’ús, però, sobretot, allò que ens cal, amb urgència, és millorar-ne la competència, és a dir, la qualitat de l’ús oral i escrit, perquè d’una majoria d’aquells que en fan ús públic, de la llengua, la seva competència sovint és llastimosa. Recordo ja fa uns quants anys un article de Joan Badia intitulat Ensenyar a expressar-se en què deia “(...) necessitem bons autors que ens serveixin de models: autors literaris, però també periodistes i locutors (i polítics!), que tinguin un bon coneixement de la llengua.” Entre altres, els qui la Secció Filològica de l’IEC, l’Acadèmia, qualifica de “col·lectius professionals co-responsables, de la llengua. Perquè sense competència lingüística, aquests co-responsables no es fan llegir ni escoltar.

Avui, i cada dia, cal viure un dels moments d’inadvertida felicitat com aquest que reporta Francesco Piccolo: “Les grans llibreries, perquè pots voltar, tocar, fullejar, sense que ningú et vulgui aconsellar.” Llibres, per com ens acompanyen!.