De llengües i actituds

El sí a un estat independent republicà és el que defensa el govern i les entitats independentistes que van mantenint convocatòries d’actes perquè no es refredin els ànims. A punt l’11 de setembre, que torna. Un sí perquè volem un país nou. Un sí, de fet, perquè és qüestió de decidir qui volem que la tingui, la sobirania d’aquest nostre país, nosaltres o Espanya. En aquestes convocatòries, com la que hi va haver als peus del MNAC ara fa uns quants anys, la llengua hi té un rol que diu molt d’aquest país que volem. Pep Guardiola va ser el convidat a llegir un manifest per a la lectura del qual es va servir de tres llengües: el català, l’espanyol i l’anglès. Un país també són les seves llengües, i en aquest país nostre vivim una triple oficialitat lingüística: català, occità i espanyol.¿No hi va pensar ningú que calia incloure-hi la llengua de l’Aran en aquell acte? L’espanyol no l’obliden mai! Només hi va tenir sensibilitat Julià de Jòdar, però cap ni un dels representants de les entitats convocants. Des de l’any 2010, l’occità és llengua oficial a tot Catalunya, no només a l’Aran, i aquesta oficialitat protegeix la llengua per prestigiar-la i per aconseguir la seva normalitat d’ús, perquè sigui usada per tothom tothora. Una llei de llengua només té sentit quan de la llengua de què es tracta cal normalitzar-ne l’ús social, perquè vol dir que en té una altra que li és hegemònica “per raons de classe, de prepotència administrativa i per raons de mercat”, que deia Joan Fuster de l’espanyol respecte el català. L’occità de l’Aran necessitava protecció legal perquè viu l’hegemonia del català, de l’espanyol i del francès, per això cal escola, bibliografia i mitjans de comunicació orals i escrits com a eines imprescindibles per excel·lir en competència lingüística. No va ser políticament fàcil, la “Llei de l’occità, aranès a l’Aran”, però ens en vam sortir. Una vegada aprovada, cal servir-se de la llengua per fer créixer la sensibilitat cap a aquest patrimoni amb què s’expressen sentiments i emocions: tanben es deth país nau que volem! Perquè “si no volem deixar de ser un poble, ja està bé que alcem crits i banderes, però serà més útil que siguem conseqüents els dies de cada dia”, que també deia Fuster. Qüestió d’accions i d’actituds. Qüestió de noms.