Fer objecció de llengua

Quaranta anys després d’aquell editorial de la revista Els Marges que va esdevenir tot un manifest, Una nació sense Estat, un poble sense llengua?, ara fa dos anys n’apareixia un altre, Objecció de llengua, i en la composició de la primera pàgina del text, en paràfrasi lliure a partir de “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres” de Joan Fuster, hi diu: “Tota discriminació per raó de llengua que no sigui feta a favor de la del país serà feta en contra d’aquesta (i a favor de la secularment imposada)”. I amb quin objectiu apareixia aquest editorial? Doncs amb el mateix que el del manifest primer, que és el d’avançar en la residualització de la llengua pròpia, en profit de la progressiva implantació de la imposada. Una realitat sempre acompanyada del discurs negacionista. Allà i aquí. El d’aquí consisteix a pretendre que ja no hi hauria conflicte lingüístic perquè mai abans no hi havia hagut tants parlants de català, ni mai abans no s’hi havia editat tants llibres, ni mai abans havien proliferat tants mitjans de comunicació. I atenció: “Hostilitat genocida”, diu l’editorial, “i pulsió suïcida no sols concerneixen, però, la dimensió funcional, d’ús social, de la llengua. També l’erosionen, i com!, en la seva dimensió formal, estructural.” I com que no és possible de substituir-la d’un dia per l’altre, “la van minant de dins estant, desproveint-la dels seus trets més genuïns –fonètics, lèxics, sintàctics, expressius–, acostant-la al màxim als de la llengua dominadora. Fins a fer-ne aquell patois que en precedeix l’extinció definitiva”. Objecció de llengua, doncs, és el que cal. I sense “asseure’s a esperar la parusia de la Catalunya independent”. Fer objecció de llengua, ens diu l’editorial d’Els Marges, la revista de llengua i de literatura al servei de la recerca universitària, és negar-se a repetir en espanyol, davant micros i càmeres i en territori català, allò que d’antuvi s’ha manifestat públicament en català. És no haver d’implorar la tolerància aliena per a la llengua pròpia i assentar les bases d’una convivència lingüística que garanteixi la preeminència de la llengua del país per sobre de qualsevol altra. És qüestió de consciència i d’actitud, perquè la llengua recula per dimissió dels parlants. Dels seus parlants!.