Voler-nos forts, ens cal

És innegable que aquell primer d’octubre és una data que ha esdevingut prova d’assaig de l’acció política de Catalunya, perquè obríem la porta cap al que un dia serà un referèndum d’autodeterminació. Davant d’aquesta realitat, Espanya hauria de començar a replantejar-se les autonomies i definir-ne un de nou, de model d’estat, però no ho farà. No ho farà perquè més conservadora o més progressista, s’hi sent còmoda, en aquest autonomisme a redós de la centralitat, i com que té mentalitat hegemònica, les dues grans formacions polítiques, PSOE i PP, es protegeixen davant el “problema català”, no fos cas que fos possible que Catalunya marxés. “Golpistas!”, diu Aznar. En lloc de tenir mirada llarga, obrir-se al diàleg, negociar, acordar i empènyer la gent a respondre la convocatòria per un sí o per un no, l’Estat polititza la Justícia. La polititzava abans i la polititza ara. Com s’han d’entendre, si no, presó i exili? Amb el consegüent desconcert del món independentista i entre el món independentista, cada dia més mal dissimulat. L’Alguer ho ha tornat a posar en evidència. Quan del que ha de ser capaç l’independentisme és de marcar una estratègia clara i de treballar nous camins que li permetin avançar en l’únic objectiu que li pot donar èxit, que no és altre que una acumulació inqüestionable de capital electoral, perquè ja hem vist com l’estratègia de la pressa ens ha portat a la frenada sobtada. I a la polarització. Si, doncs, de generar adhesions a la causa és del que es tracta, en política guanya qui és capaç d’aconseguir que el seu discurs s’endinsi en el terreny de l’adversari, a nivell intern. I el nostre adversari és l’Estat, coi! A nivell internacional ja veiem com la Justícia espanyola no para de fer créixer el lideratge del president Puigdemont. ¿Però com ens ho farem si nosaltres no tenim la força per marxar i Espanya tampoc no la té per acabar per decret amb l’independentisme i no vol ni parlar-ne, a la taula de negociació, d’un referèndum pactat? Però tant o més dolorós és que immers en la tàctica, per desacords partidistes en l’estratègia, l’independentisme relega la política només a l’acció de les mobilitzacions. Aquest dilluns, Sàsser ens ho tornava a demostrar. La falta d’unitat ens debilita.