Quan s'esborren les paraules

Manllevo el títol d’aquest escrit al darrer llibre de Rafel Nadal, que tanca la trilogia dedicada a la família Nadal Farreras. Tots tres títols, Quan érem feliços, Quan en dèiem xampany i Quan s’esborren les paraules, arrenquen amb un adverbi temporal que ens marca el moment en què es desenvolupa cadascuna de les cròniques, perquè és de crònica literària de què es tracta; un gènere del qual l’autor, que ve del món del periodisme, ha demostrat ser-ne un gran chef d’œuvre. De la memòria evocada dels anys d’infància i adolescència, resseguint la geografia íntima de l’autor i amb el zoom obert a tota la família: besavis, avis, pares, germans i parelles i fills que s’hi van incorporant, arribem al relat en el qual el Jo, protagonista-narrador, fa de frontera i frontissa entre els qui van tancant cicle vital –el pare ja l’ha tancat– i els qui viuen anys d’aprenentatge.

Els pares, però sobretot la mare, que “viu submergida en les boires de la memòria”, tal i com en defineix el seu estat el gran dels germans en l’escrit que li dedica en el seu llibre Noms d’una vida, és a qui es reserva, en la primera part del llibre, el protagonisme, sempre, però, a través del narrador omniscient. I amb la figura de la mare, el silenci: desconcertant i dolorós. I en la segona part de l’arquitectura d’aquest relat, el zoom d’aquella família tan extensa es tanca a la família nuclear del Jo de l’acció i focalitza l’atenció en els seus tres néts, que, a manera de Bildungsroman, novel·la de formació, arrenquen l’aprenentatge de la vida en espais i costums del llegat familiar per continuar-los.

Amb una llengua que flueix relaxada i amb un lèxic ric, per mantenir-lo, Quan s’esborren les paraules és el retrat de l’instant que fixa el record. Però Quan s’esborren les paraules diria que és el llibre sobre la fragilitat. La fragilitat que demana la vida a l’inici, que es representa en els néts, i la que demana al final, que, si és que calia amb tanta intimitat, la vivim en la mare. I amb la fragilitat, la tendresa. Un correlat objectiu que es fa seu el lector, que riu divertit tant com, emocionat, se li entelen els ulls. De fet, mentre visquin fills i els néts i fins als besnéts, que l’hauran coneguda, l’àvia, quan ja no hi sigui, per a ells sempre serà immortal absent.