Dibuixar la realitat

Conegut sobretot com a escriptor de prosa sòlida, planera i pulcra i de versos elegants, com a traductor admirat i com a professor estimat per aquells que n’hem estat alumnes, a més a més d’aquest seu Jo més públic, Josep Vallverdú és, també, un ninotaire, tal com el va qualificar el Dr. Veny respecte a la destresa que té amb la plàstica. Vallverdú dibuixa molt bé. Molt. “Fou el llenguatge un dels meus àmbits grats, ja de ben petit –ens explica–, una habilitat per trobar el mot, un afany per les denominacions, i, no havent encara abandonat els estudis primaris, una curiositat per les etimologies i un deler d’acudir al diccionari. Més tard, l’estudi d’idiomes. A casa, d’infant, llegia abassegadorament, i això era per a mi com la plenitud, en aquella infantesa i primera adolescència. I, paral·lelament, sorgia en mi –és impossible d’explicar com o en quin moment– un impuls de crear literàriament. De fet, el món de la plàstica i el del lèxic convivien dins meu amb força.” Vallverdú s’ha servit, públicament, del llenguatge de l’alfabet i ha aconseguit de fer-se un escriptor llarg de ficcions, un ínclit traductor, un escriptor de llibres personals admirat i un poeta sorprenent, i ha reservat la plàstica per felicitar, sobretot, família i amics per l’aniversari, pel sant o per Nadal, per això aquesta seva faceta de ninotaire és ignorada pel gran públic, perquè ha estat volgudament reservada per a la privacitat. Ara, a més a més de rebre’n originals, la col·lecció dels seus dibuixos s’amplia via WhatsApp. Puntualment. Amb fina ironia o elevant el to al sarcasme, Vallverdú ens il·lustra la realitat més immediata, aquella que és notícia en el sentit periodístic del terme: temes crucials com la llengua, el vaccí, la justícia, el redreçament nacional o Espanya, ai!, però també polítics destacats són tractats amb enginy i subtilesa crítica, i aquests dies se’n pot veure una mostra al Castell del Remei. Josep Vallverdú caricaturitza l’actualitat més rabiosa, en color i sense estridències, però la crítica social, en aquests seus dibuixos, hi pren molta força. Com la pren, semblantment, en totes les seves ficcions. I tant en un llenguatge com en l’altre, el Rovelló sap fer-se, sempre, discret protagonista: atent, de dia en dia, a tot el que passa. De Balaguer estant.