Cahner i Fuster

Un dels noms en la política cultural catalana és el de Max Cahner. Max Emanuel Cahner va néixer a Bad Godesberg, a Alemanya, l’hivern del 36, on la família havia emigrat per causa de la Guerra i d’on tornaren al cap d’un any per evitar la persecució que patien els jueus. Cahner, fet home d’ordre i de disciplina prussiana, a Barcelona va estudiar a l’Escola Alemanya, de la qual n’havia estat un dels fundadors el seu avi patern, Heinrich Cahner. Es va llicenciar en Químiques i es va doctorar en Filosofia i Lletres per la UB, on serà professor de literatura catalana. Abans havia estat expulsat d’Espanya per la seva activitat en defensa de la nació catalana. Quan tornà, va liderar el món cultural català més influent. Impulsà la nova època de Serra d’Or, va crear Edicions 62 i Curial Edicions Catalanes, empresa editora de Recerques, Randa i Els Marges. Fou ell qui va contribuir a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana –amb Jordi Carbonell a la direcció, Joan Fuster entre els assessors i amb Jordi Fornas per al disseny gràfic–, impulsà també el Congrés de Cultura Catalana i la campanya “Català al carrer”. Fou director de la nova etapa de la Revista de Catalunya, fundada per Rovira i Virgili, un pont amb la tradició intel·lectual anterior a la guerra. Va ser també rector de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada del Conflent, d’una UCE que guardem memòria, i conseller de Cultura del primer govern del president Pujol. Amb sentit d’empresa en la gestió pública i sentit d’estat en l’ambició nacional, amb consciència de Països Catalans, ja en aquells anys de represa esperançada Max Cahner va intensificar lligams culturals i polítics amb el País Valencià, per això quan va crear Edicions 62 encarrega a Joan Fuster Nosaltres, els valencians: “Un llibre que havia sorgit d’un esforç sincer per a comprendre, per a aclarir-me a mi mateix –diu l’autor–, en reflexió solidària, les causes i els efectes del nostre fracàs com a ‘poble’. Perquè encara quedem molts valencians que no volem resignar-nos a perdre la nostra identitat individuada, que no volem deixar de ser el poble que som i que no volem cedir a la dissolució ni a la indiferència.” Un gran encert editorial, aquell encàrrec. Dos noms, Fuster i Cahner, que mereixen tot el reconeixement intel·lectual.