Llengua i consciència

El català, com l’alemany o com qualsevol altra llengua, demana, dels parlants que la tenim com a pròpia, consciència per defensar-la i competència per servir- se’n. Consciència per defensar-la perquè les comunitats monolingües s’acaben i, no ens enganyem, els estats no la garanteixen, la pervivència d’una llengua que en té una altra que li és hegemònica, com és el cas del català respecte de l’espanyol, “per raons de classe, de prepotència administrativa i per raons de mercat”. Només cal que ens fixem en Andorra, l’únic Estat amb el català com a única llengua oficial, però on la catalana no és pas la llengua d’ús de tothom sempre i a tot arreu. I doncs? Doncs això vol dir que les estructures d’estat, sense la fermesa dels parlants, no són prou. Joan Fuster no ho podia dir més ben dit: “Un idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l’idioma practicat per tothom tothora.” Avui, aquí, les circumstàncies ni són de monolingüisme resistent ni de bilingüisme actiu. Avui, a Catalunya, pel nombre de parlants, n’hi ha moltes de llengües que cal preservar per obligada convivència per articular la diversitat. El meu model seria el que proposa el català com a llengua preferent, amb totes les possibilitats de treballar amb les altres, de llengües, que hi conviuen. ¿Llavors, per què es planteja que en un futur Estat català l’espanyol hauria de ser llengua oficial al costat de la que és preferent? Si no treballem la consciència lingüística dels catalanoparlants, sobretot entre els grups d’edat més joves, compte, perquè la substitució podria no ser un impossible. I llavors què, entonarem planys i gemecs? Voler, doncs, un futur Estat per a Catalunya pensant-nos que si l’aconseguim la llengua ja estarà del tot protegida en la seva plena normalitat d’ús és no voler preveure que el problema és responsabilitat de cadascú davant l’actitud que hi prenem, amb el català, perquè som només els parlants els qui el normalitzarem en tots els àmbits d’ús o els qui el relegarem a una minorització secular. Tenir una actitud de fermesa servint-nos-en, de la llengua, i no caure en la defecció depèn de tots i de cadascun dels parlants i dels nostres entorns principals: família i escola. No, del govern. Perquè no se li pot demanar tot, a la política.