En erosió permanent

És cert que el franquisme no va aconseguir de trencar el fil de l’alta cultura. La primera seu de l’Institut i dels Estudis Universitaris Catalans, per exemple, foren el menjador de casa del Dr. Jordi Rubió i el despatx de Maurici Serrahima. Però el gran silenci polític i social del país, el que vivia la majora de la gent, reflectia com les institucions polítiques catalanes es difuminaven en la seva consciència. Per això és que, diluït tot sentit institucional de la política catalana, els qui lluitaven des de la clandestinitat o des de l’exili esdevingueren resistència cultural, preservació dels símbols. Però aquest gran silenci que imposà la dictadura va fer-nos oblidar punts de referència polítics; tant, que l’oblit de la Constitució del 78 pel que fa als drets històrics de Catalunya correspon a aquest oblit. I és per això que, avui, institucionalment, només som allò que permet aquesta Constitució, perquè el restabliment de la Generalitat provisional, amb prou feina mantinguda simbòlicament a l’exili, fou només un gest per guanyar temps perquè la definitiva, de Generalitat restablerta, fos filla i conseqüència de la Constitució del 78.

La rabiosa actualitat, l’avui, tant d’Espanya com de Catalunya, exigeix de superar-la, aquesta Carta Magna, perquè la Transició ja fa dies que l’ha acabat, el seu recorregut. Ara ja sí. I en aquest trànsit, des de Catalunya vivim com la suma aritmètica de totes les formacions polítiques que configuren l’arc parlamentari ja no exhaureix l’abast polític del conjunt de la societat. I és que els interrogants que aquesta nostra societat planteja a la política no tenen una resposta definitiva en cap de les opcions, raó per la qual, potser, el refugi de molts catalans per reclamar que ens volem independents, lliures i sobirans, l’anem trobant també en entitats cíviques que són les que van empenyent la política per anar dissenyant l’arquitectura d’aquest nou Estat, tant de cara endins com de cara enfora, amb les interdependències que les regles del joc estableixen amb Espanya, amb Europa i amb el món. Deia Muriel Casals que no ens n’hem de voler més, de responsables de la nostra pròpia erosió permanent. Per això és que molts catalans no volem ser el que diu una Llei, sinó el que lliurement vulguem ser a través de les urnes.