Creure en els polítics

Sempre fa de molt bon llegir Tomáš Garrigue Masaryk, l’heroi nacional dels txecs, sobretot en els temps convulsos que ens toca de viure. Ens diu que la democràcia exigeix gent nova, homes nous. Aquesta gent nova, aquests homes nous, aquestes dones noves només s’obtenen amb la renúncia per part de cada individu destinat a col·laborar a l’obra del redreçament nacional o a presidir-ne els destins. En la seva època, tenien establerta la fórmula desaustriacitzar, que a la Catalunya d’avui equivaldria a evitar l’arribada al poder de qualsevol que conservi els hàbits que caracteritzen els qui han tingut un comandament irresponsable democràticament. També per a ell, la república democràtica no és només la substitució d’un monarca per un president, sinó que cal que aquest president recordi que la democràcia no és només tampoc una forma d’elecció, sinó una “forma d’Estat” que respon a l’organització moderna de la societat; advers, aquest Estat, a tota forma de poder personal. Perquè un president mai no es representa a ell mateix –Putin, sí: l’absolutisme–, sinó que porta, sempre, la delegació que li ha estat confiada en una concreció personal responsable. I és que un país nou necessita defugir del que ell anomena antropomorfisme, que són les conseqüències desfavorables a la renovació total de les habituds polítiques. Un nou Estat ha de renovar-se col·lectivament a través d’una radical renovació individual. “En una pàtria d’Europa, diu, cada home del país ha de ser apte per a substituir el Primer en qualsevol moment”. Ah, però sempre hi són, els compatriotes sofrents d’antropomorfisme, els quals, submergits en el llagrimeig sentimental del pairalisme conformista, no volen veure, tot i omplir-se’n la boca, que la gran novetat d’una revolució no és només de terminologia política. No. La novetat és, sobretot, moral. Per això és que cal que els qui prenen part de la política activa sàpiguen elevar-se per damunt d’ells mateixos i alliberar-se de les tenalles d’un egocentrisme despullat d’esperit crític. I han de saber acceptar-la, la crítica raonada. ¿Qui era el president que deia “ no em vull limitar a fer el que creuran convenient els partits. Vull ser responsable dels meus actes. Arreu em reben triomfalment. I que us consti: no és pas com a president, sinó perquè em respecten i creuen en mi”. Així parlava Masaryk.