CAFÈ DELS OMESOS
Distància i perspectiva
Philippe Delern, un dels escriptors de referència a França aquests últims anys, diu que “sempre és més tard que no ens pensàvem”. Fuster es pregunta “Què passa?” i es respon: “El temps”. Venen a tomb aquestes citacions sobre el pas del temps perquè en busco una que tracti d’un final d’etapa i que trobo a Missió a París, les memòries dels anys d’ambaixador de Joan Reventós, un llibre d’aquells que són tocant a mà. Missió a París és, alhora, descripció intel·ligent i emotiva d’un final d’etapa que arrenca destacant que acomiadar-se quan s’acaba una missió té el doble vessant nostàlgic i sentimental, d’una banda, i administratiu i polític, en aquest seu cas, d’una altra. Però la gran reflexió del Reventós ambaixador és quan diu que el vessant sentimental i nostàlgic neix de “considerar-ne el pas del temps”, d’aquells seus anys viscuts a París. I és que “més que mai –diu–, en el moment de partir, es té la sensació indeleble del pas del temps. També, i unida a aquesta, una certa esgarrifança, barrejada amb la impressió, gairebé certesa, que una etapa de la vida s’acaba”. I aquesta seva reflexió, serena, l’argumenta a partir del fet que “anar-se’n d’un lloc és sempre una bona ocasió per mirar enrere. No pas per fer balanç. Però sí per dir-se, sincerament a un mateix, algunes de les coses que s’han anat reflexionant”. I una de les coses que es diu a si mateix és que ha après a ser molt cautelós a l’hora d’exposar generalitzacions sobre fenòmens col·lectius, o valoracions de fets observats massa de pressa o sense suficient perspectiva. “És –diu– una regla que penso que no s’ha de menystenir mai”.En sortir de França confessa que se sent un home enriquit en experiències i en coneixements. Sobretot en coneixements de política internacional, de política francesa i de política europea. “També, i tal vegada això és més paradoxal, en política espanyola i, encara més, en política catalana. En ambdues, la distància et permet o et fa guanyar perspectiva”. I destaca, sobretot, el paper tan fonamental que juga la literatura per a la presa de consciència que el francesos tenen d’ells mateixos i de la seva civilització. Tant que “és impossible comprendre la vida política i social de França si s’ignora la seva literatura”. Enveja, admiració i orgull.