Epistolari Vallverdú-Viladot

Guillem Viladot i Josep Vallverdú eren amics. Una amistat sincera, la seva. I fruit d’aquesta amistat, part d’aquestes cartes, i tot d’altres, amb què Montserrat Felip, vídua d’en Viladot, ens va sorprendre en una reunió del Patronat de la Fundació ja fa més de deu anys i que, dipositades a la Càtedra Màrius Torres de la UdL, ara, amb motiu del centenari d’en Guillem i a les portes del d’en Vallverdú, el professor Joan Ramon Veny n’ha fet una edició acuradíssima, marca de la casa, amb un aparat de notes que et fa treure el barret i fer reverència. Que en el terreny de les relacions humanes la correspondència ens desvela un espai més personal i més íntim és indiscutible, i se’ns n’hi va més, la curiositat cap a aquestes cartes, quan de dos personatges tan descomunals com de Viladot i de Vallverdú és de qui es tracta. I què es diuen? Parlen d’escriure i de la funció social de l’escriptor, “escriure en català és un acte de servei” diu Vallverdú l’any 1969; de la dificultat per publicar o del seu treballar per normalitzar el país. I aquest dir de Vallverdú a Viladot ens el repetia a nosaltres a l’Institut de Les Borges Blanques quan s’estrenaven els 80 i encara érem tendres estudiants despistats. Mestratge. I reconeixement. El mateix reconeixement que aquesta correspondència destil·la que es professaven l’un a l’altre. Tant és així que en una carta, no editada, de l’any 68 de Viladot en resposta a Antoni Bové, de l’Ateneu de Balaguer, convidant-lo, també amb en Vallverdú, a fer una conferència en homenatge a Pompeu Fabra, diu en Guillem: “El senyor Vallverdú és, sense cap mena de dubte, l’intel·lectual més ben preparat de les nostres comarques, i un dels pocs que per mèrits propis pot formar a la primera fila de la intel·lectualitat del Principat. La seva acció i la seva producció en són unes mostres ben paleses”. Demana de professionalitzar la cultura i de posar-la en mans de persones formades i que s’hi dediquin. “Que un dentista (es refereix a Ton Sirera) sigui un formidable fotògraf o que un apotecari (ell) sigui un narrador apreciable és certament interesant, però ni l’un ni l’altre són professionals de la cultura, sinó que hi incideixen marginalment enriquint-la”. Vallverdú fa la conferència la tardor del 68. En Guillem, que se n’excusa, l’aplaudeix.