El terreny de la complexitat

No cal que tirem gaires generacions enrere per constatar que aquest nostre és un país acostumat a l’adversitat. En aquesta nostra voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació, l’Estat, fins al darrer minut de pròrroga, es va negar al diàleg si de negociar un referèndum és del que es tractava. Aquesta arrogància la va materialitzar en una actitud d’amenaça feta de contrastos i ràbies; tanta, que l’endemà d’aquell diumenge primer d’octubre, i amb l’aturada general del dimarts següent, el món va veure Catalunya com un país agredit per haver volgut exercir el dret a urnes després que l’Estat s’hi hagués negat, a un diàleg insistentment reclamat des del Govern de la Generalitat. De llavors ençà, amb presó i exili, no fem altra cosa que defensar la nostra dignitat, i aquelles togues de la capçalera lliure de les manifestacions de les grans ciutats n’eren la imatge. Un impacte visual que no oblidem. Aquella violència d’Estat expressada a cops de porra i de gasos lacrimògens, a més a més de l’agressivitat política i judicial, ha fet que l’independentisme creixi en vots i en complicitats.

Aquí i a fora. La democràcia espanyola s’ha manifestat repressora. Però, malgrat tots els malgrats, el Govern català no s’atura en el seu posicionament polític demanant, al de Madrid, diàleg per a la negociació d’una autodeterminació pactada.

Escèptics? És clar que sí, ja els hem tastat, els poders de l’Estat, i més encara quan ara sabem que ens espien perquè vinculen l’independentisme amb terrorisme. Ara bé, la pantalla del referèndum no n’havia estat mai, de superada. Ni n’estarà, sense acord.

Perquè tal com han anat les coses, ningú no pot negar que hem pres mal. Reconduir situacions mal gestionades, no voler anar contrarellotge, tenir sempre present la indivisibilitat dels drets nacionals i dels drets socials és amb el que des de la societat civil hem d’acompanyar el Govern. Amb les crides a la mobilització, com la de diumenge, “alcem crits i banderes –diu Fuster– però serà més útil –hi afegeix– que siguem conseqüents els dies de cada dia”, perquè les raons polítiques només les pot resoldre la política.

I l’independentisme les ha de resoldre en un terreny d’una gran complexitat. No serà gens fàcil. Per això és que partits i entitats han de ser al costat de les institucions.