D'escriure i de llegir

Ho hem tornat a viure tot al llarg de La Setmana del Llibre en Català, com les xarxes en són un molt bon aparador, de llibres. Tantes recomanacions ens porten de l’escepticisme de viure en una societat poc lectora cap a un optimisme prudent. Llegim més del que sembla o se sent més el soroll que la música? Quan llegim i parlem d’escriptors, de qui parlem? I quan parlem de gèneres, a quins fem referència? Reivindico l’assaig com a gènere literari, entès com la literatura de les idees. I reivindico com a escriptors no només aquells que se saben llargs de ficcions. Fuster i Pla, entre molts altres. Ara bé, què ens fa dir si un és o no és escriptor? Perquè en aquests nostres verals aquest atribut funciona amb molta, massa, lleugeresa. A un escriptor, l’eina d’ofici del qual és la llengua, una obra no se li ha de corregir; i si se li ha de reescriure, val més deixar-ho córrer. I qui decideix si una obra és de referència o no, el cànon? I qui el decideix, el cànon, la indústria i l’acadèmia, com en el seu moment decidien Josep M. Castellet des de la indústria editorial i Joaquim Molas des de l’acadèmia? No només, perquè ens trobem que els lectors imposen autors que l’acadèmia no acaba de ratificar. Però passa també, diu Martínez-Gil, que “de vegades el reconeixement no és sobtat, i cal esperar l’obra de difusió d’un grup d’entusiastes: dels mil exemplars de Da nuces pueris de Gabriel Ferrater se’n van vendre, tan sols, uns setanta-cinc”. Ara és un clàssic. Clàssic és aquell llibre que es reedita constantment. Perquè és cert que tota comunitat lingüística organitzada en sistema literari ha de tenir una llista d’autors considerats valuosos i dignes de constar en un cànon universal. I és que tota literatura ha de tenir tres referents per comprendre’s a si mateixa: els escriptors considerats indiscutibles, les èpoques i els models literaris o de repertori, és a dir, els gèneres. Aquesta missió la van complir la Biblioteca Catalana, Els Nostres Clàssics, les Col·leccions de la Selecta, Antologia Catalana i la MOLC. Però qui l’assumeix, avui, aquesta missió? S’editaria tant sense suport institucional? No. Endinsem-nos-hi, en aquells que no se’n volen, escriptors de ficcions, i que n’han de formar part, de la nòmina d’escriptors en llengua catalana. Tants i bons!