Entre tàctica i estratègia

¿Ho va ser, el primer d’octubre, prova d’assaig de l’acció política de Catalunya? ¿L’hem oberta, la porta cap al que un dia serà un referèndum d’autodeterminació? Davant d’aquesta realitat, l’Estat, abans de respondre sense reflexió la proposta del president de la Generalitat des del debat de política general, potser hauria de començar a replantejar-se-les, les autonomies, i definir-ne un de nou, de model d’Estat; però no ho farà. Perquè més conservadora o més progressista, Espanya s’hi sent còmoda, en aquest autonomisme a redós de la centralitat, i com que té mentalitat hegemònica, les dues grans formacions polítiques, PP i PSOE, es protegeixen davant el “problema català”, no fos cas que fos possible que Catalunya marxés. Ai! I en lloc de tenir mirada llarga, d’obrir-se al diàleg negociat i empènyer la gent a respondre una convocatòria per un sí o per un no, polititzen la Justícia.

La polititzaven abans i la polititzen ara. Altrament, de resultes del que “diuen” que els vam fer aquell primer d’octubre, no s’entén la presó preventiva sense la politització. I és de resultes del que “diuen” que els hem fet que n’hem pagat i en paguem les conseqüències de presó i d’exili.

Amb el consegüent desconcert del món independentista i entre el món independentista: cada dia més mal dissimulat. ¿Un partit que dóna suport al govern ha d’amenaçar el President de la Generalitat amb una moció de confiança? ¿Ho hem oblidat que del que ha de ser capaç l’independentisme és de marcar una estratègia clara i de treballar nous camins que li permetin avançar en l’únic objectiu que li pot donar èxit, que no és altre que una acumulació inqüestionable de capital electoral? Però compte, perquè ja hem vist com l’estratègia d’aquella pressa ens ha portat a la frenada sobtada. I a la polarització.

Si, doncs, de generar adhesions a la causa és de què es tracta, en política guanya qui és capaç d’aconseguir que el seu discurs s’endinsi en el terreny de l’adversari, a nivell intern. ¿Però com ens ho farem si nosaltres no tenim la força per marxar i Espanya tampoc no la té per acabar per decret amb l’independentisme i no vol ni parlar-ne, d’un referèndum pactat? ¿I ara, doncs, com estem? Doncs immersos en la tàctica, per desacords partidistes en l’estratègia. Mal negoci!