Dilluns, Nadal

Amb l’edició segona ampliada de Noms d’una vida, de Pagès editors, Joaquim Nadal, el conseller Nadal, presenta al Palau de la Paeria aquest darrer títol que fa créixer la nòmina de la seva literatura testimonial, la dels seus llibres personals. Ja en va presentar la primera, ara fa un any i també a Lleida, acompanyat de les professores Conxita Mir i Imma Lorés. La literatura del Jo és un gènere molt seu, i ho és en tota la veritat de registres, des de la biografia i l’autobiografia amb títols com Primer i Segon llibre de família (en edicions privades), Fent tentines per la vida, Testimoni de càrrec o Dietari 2003; ho és en la crònica de viatges, amb un llibre tan delicat com Quaderns de viatge; i ho és en memòries i confessions, que llegim a Històries d’alcalde, Girona, ciutat viva i de colors o Moments de Girona, però el Jo de l’escriptor Nadal el trobem també en el retrat i la semblança, i el llegim a Vides amb nom, Noves vides amb nom i en aquests Noms d’una vida. Homes i dones que deixen petjada en la vida de l’autor, vius o morts. Dones i homes que en la seva projecció pública, cívica o nacional excel·leixen pel seu ser, pel que fan o pel que han fet. I en escriure sobre una vida, amb motiu d’un llibre, d’experiències compartides o de trajectòries polítiques, acadèmiques o professionals, l’autor ens dona la mesura de la seva mirada, el seu testimoniatge, i ho fa amb textos breus, o no tan breus, escrits amb voluntat literària, tal com ho demostra una prosa sòlida, rica en lèxic i precisa en adjectivació. Entre altres, Raimon, Maillol i Mela Muter; Josep Fontana, Jordi Nadal, Josep Benet i Eva Serra, Xavier Montsalvatge i Miquel de Palol, Jordi Pere Cerdà i Modest Prats. I Diana Garrigosa. I Josep Pallach, Jordi Pujol i Antoni Dalmau, una galeria de personatges d’entre els quals, a Josep Vallverdú i a mi, que els acompanyem amb el pròleg, aquests Noms, “hi ha dos retrats femenins que ens fascinen: Ermessenda de Carcassona i la senyoreta Farreras. L’una, vista com un compost de tessel·les, plenes d’energia de l’antic mosaic que fou; l’altra, amb la robusta serenor en què acaba tota pietat”: la mare. El llibre arrenca amb una obertura dedicada als pares, Manel Nadal i Montserrat Farreras, els primers noms de la vida de l’autor. Emoció continguda.