Viure la Seu Vella

La catedral romànica de monumentalitat gòtica que s’alça sobre un turó bé podríem dir que és un dels exemples més representatius de l’arquitectura catalana del segle XIII. La Seu Vella forma part d’un conjunt monumental integrat també per La Suda i la fortificació que ho envolta, amb accés, en aquest recinte emmurallat, per la Porta del Lleó. Amb més de seixanta metres d’alçada, amb ulls de fora el campanar n’és l’element més visible, fet per “homes de rassa gegantina”, diu el poeta. Portes, dels Apòstols o dels Fillols, i Capelles, faig meva la de Requesens, de finals dels XIV, construïda per Guillem de Solivella com a mestre d’obra, fent visibles els contraforts i amb amples vitralls. El claustre i els seus finestrals o la nau central els vivim quan hi som, però Josep Varela hi va viure. Dotze anys. I aquestes seves vivències les llegim a L’habitant de la Seu Vella, un llibre donat a l’estampa per Pagès Editors. I què hi fa el nen Varela vivint en una de les capelles de la Catedral? El pare, “canteiro” gallec, va fer cap a Lleida per a la reconstrucció, alhora que es convertia en vigilant del recinte, quan els soldats, que l’havien feta servir de quarter de guerra, encara n’ocupaven part de les instal·lacions, malmeses per bombardejos. Amb una prosa sòlida, com les pedres del monument, Josep Varela parla ell i parla d’ell. De com pujava i baixava, entrava i sortia per anar a l’escola, per acompanyar la mare a comprar, en un context polític i social d’una ciutat devastada i trasbalsada per la guerra. Com que la Seu Vella avui és un monument volgut i admirat, que un llibre de no-ficció expliqui una infantesa viscuda en un espai com és aquest, llavors més fred que no pas ara, i malmès, i que ho expliqui amb la naturalitat de qui li va tocar de viure’n l’experiència, fa que el relat imanti el lector i que te l’empassis d’una glopada. Varela, de petit, ja es mirava la ciutat des de dalt. La veia des dels finestrals de la galeria sud del claustre i la va començar a estimar. Josep Varela, des de tots els seus vessants, de professor, de polític i d’escriptor, en converses escrites, en entrevistes, en semblances i en memòries n’ha estat ben bé un cronista, de Lleida. D’una ciutat, de la qual aquest seu darrer títol en completa la història. Passeu-hi a través.