Política desafiant

El jutge Pablo Llarena té marge per emetre noves euroordres, però ara haurà de tenir en compte la idea de “grup objectivament identificable de persones”. La relació Catalunya-Espanya és la història d’un empat permanent d’impotències i de fatigues mútues, i és que la consolidació irreversible en la cultura política espanyola del model d’estat de les autonomies ha convertit ja en un impossible la més mínima voluntat de més autogovern per part catalana. Prou. Hem patit i patim un joc secular inacabable de reivindicacions desateses, que s’han perpetuat entre l’arrogància de l’Estat i una actitud catalana, fins fa ben poc, resignada. Els greuges no han fet més que acumular-se: sentència sobre l’Estatut, incompliment sistemàtic dels acords d’inversió, traves per assumir la gestió de les grans infraestructures; negativa a assumir seriosament el dèficit fiscal català, qüestionament del model d’immersió lingüística o rebuig a una planificació de l’espectre radioelèctric que reconegui l’espai català de comunicació, agressió, presó i exili. L’erosió de confiança que produeixen totes aquestes crisis s’ha anat combinant amb la dificultat per identificar possibles factors de canvi. I l’efecte estímul-resposta és un binomi que ha anat apoderant-se no només del catalanisme més compromès, sinó també del més expectant i escèptic. I què ha provocat? Irritació i desànim. Un desànim i una irritació que han accentuat que a Catalunya augmenti el cansament d’Espanya i que es vagi assentant una majoria social que clarament aposta per la independència. Ens hi ha portat Espanya, fins aquí. I ho saben. Espanya sap que totes les nacions necessiten un estat per mantenir la seva identitat i perquè és l’estat qui té els instruments per protegir i per fomentar els elements que les singularitzen, les nacions. Però, sobretot, perquè l’estat és el garant del progrés. Per tant, és del tot legítim que ens preguntem perquè els catalans hem de tenir barrat el pas a la normalitat política que comporta disposar d’estat independent, lliure i sobirà, sobretot quan l’estat al qual contribuïm amb els nostres impostos no serveix els nostres interessos. Com que no s’hi avenen, forcen una acció política del tot desafiant. I nosaltres, què forcem?.