Vides, i no

Vivim, sobretot, el que és notícia en el sentit periodístic del terme. Les imatges de Turquia i Síria són un pessic al cor quan la televisió o el diari ens hi acaren. Si demà els mitjans decideixen de silenciar-lo, el drama, a nosaltres tampoc no ens avergonyirà tant la poca voluntat d’Europa per voler resoldre el drama humanitari de Síria, ara encara més agreujat. La mort sempre arriba a deshora. Són, certament, molt més colpidores les imatges de petits i grans, perquè són més indefensos, però quan aquells cossos plens de vida, en el punt àlgid de la seva creativitat, s’hi troben, amb la desconeguda, l’estupidesa de la mort costa molt més d’encaixar que no pas aquella que es presenta anunciada. Sempre ens sembla que hem après a encaixar-les, totes les morts. A fer un esforç per buscar un comú denominador que no la fes tan feridora una mort propera. N’hi ha que de cap manera no hi poden ser, en aquesta mena de pietosa mecànica social en què acostumem a inserir-les totes, aquelles que es petrifiquen en el record i que, “ara i adés –que diu Vallverdú– llancen una guspira al gresol de la nostra emotivitat”. N’hi ha que no. N’hi ha que les colpegen de tal manera, les nostres vides, que ens les trasbalsen. Per sempre. T’hi revoltes, li fas un pols, a la vida, i quan et sembla que te’n refàs, d’aquell trasbals primer, la vida hi torna, a colpejar-te. És llavors quan ens diem que la realitat sempre supera la ficció. Sense l’experiència, la ficció fluixeja? La poesia de Rilke no és pas feta de sentiments, sinó d’experiències. I és Gide qui diu que la literatura feliç no té història. Contràriament, la realitat sí que la hi volem, de feliç. En aquesta nostra cultura de tradició judeocristiana, encara n’hem d’aprendre molt, a racionalitzar-la, la mort. A l’altre extrem, la ignorància: aquell passar per la vida qüestionant-se ben poca cosa, per no dir no res. I l’envejada felicitat de la innocència, que no sap de dolor de dols. O potser sí. “No podràs salvar-te’n / ni tu que desmenties terra i fang”, diu Vinyoli a Última carta. Mor el temps. Consol? Voltaire: “travaillons sans raisonner, c’est le seul moyen de rendre la vie supportable.” Ens queden els records, que ho són tot i l’incessant repetiment, que diu el poeta.