El ritme dels dies

Amb el despertar de la primavera, ja som a l’avantsala del dia mundial de la poesia. Un altre any, i tan ràpid. Tant, que Joan Fuster deia que ve un moment que el temps esdevé apassionadament decisiu en el ritme petit, subtil, tendre, dels dies. “Arriba un moment en què el temps comença a no tenir importància en el còmput solemne dels anys”. I deu ser llavors quan un es deu estimar més pensar que hi ha, per davant, un demà. I en aquest nostre cada dia i en aquest nostre demà hi volem llibres en tots els seus llenguatges, en tots els seus gèneres i de qualitat, en continent i en contingut. Llibres que ens plaguin per a una lectura per formació, per informació i per oci. I és en aquest darrer tipus de lectura on hi encabim les obres escrites amb propòsits exclusivament literaris amb delit d’investigació estètica. I perquè ens hem fet i ens hem volgut lectors de ficcions és a la literatura a qui ens devem. Cadascú amb els seus gèneres i amb els seus gustos. Una vida sense N’Arcís? Pas possible! “Demano per N’Arcís. Em diuen que ja no hi era; que ja no vivia al carrer de Dalt. –La dona li ha fuit amb un de més jove. Fa temps que viuen en un mas, als afores de Banyuls. N’Arcís s’està en una barraca, a la Pedrera, d’on només veu el mar. Se n’hi va anar amb la gossa, no la recordeu? Negra del tot, era sempre al carrer, amb lleganyes i gana. Trobo N’Arcís a la Padrera, i em diu que viu tot sol, del peix que pesca, sol, i del raïm que, tot sol, abasta. –I la gossa, doncs?, dic jo. –La vàreig escanyar, poc hi ha gaire, un dia de mal llamp, que em va venir prenyada. Ja us ho diré, senyor: que m’embanyi la dona hi passo, però no la gossa”. Una prosa breu que és una gran novel·la. Una vida feta de contrastos i ràbies, massa vegades insatisfeta. Com ens en podríem desentendre dels bons llibres i dels bons escriptors? I torno a Fuster quan ens adverteix del “mal senyal per a una literatura si la societat que hauria de mantenir-la se’n desentén”. I pitjor encara per a la societat, si, desidiosa o versàtil, incorre en aquest descuit. La literatura potser arribarà a sobreviure, precària, a costa de petits sacrificis insignes; però la societat que l’abandona ja és una societat dimitida. No dimitim de JV Foix. I, amb les seves ficcions, “gaudim de l’absolut de l’instant”.