Un títol que no és nou

La gran novel·la de Mallorca de Llorenç Villalonga, Bearn, representa la identificació entre nissaga i espai. Assentada damunt d’un complex tramat de relacions ambivalents en termes oposats, identifica una ficció apassionant sobre un tema amb una gran tradició al darrere: l’ensorrada ineluctable d’un llinatge. Qui l’hagi llegida també ha de llegir Sobre la terra impura, la gran novel·la mallorquina de Melcior Comes, més que reconeguda per jurats, crítica i lectors si ens atenim a quatre edicions encara no en un any i als premis que l’han reconeguda: el de la Crítica Serra d’Or, el Núvol, el Crexells i finalista del d’Òmnium a la millor novel·la. Un escriptor en crisi que fa de narrador a través del seu Jo i que es va conformant als nostres ulls a partir de les mirades que la resta de personatges hi projecten rep l’encàrrec de redactar les memòries d’una difunta dama de l’escena catalana que ha deixat uns dietaris inèdits. Casualment, resulta ser la mare del seu gran amic de petits, un dels fills de l’imperi de calçat Belper. A mesura que torna a Mallorca i va entrant en la família –“no som una família, som una història”, diu el pare–, és quan anirà descobrint els secrets d’aquesta nissaga, vinculada al franquisme tant com amaga fets convulsos durant la Transició. Amb una arquitectura que podria semblar de tall clàssic, per les cinc parts que segueixen cronològicament la vida del protagonista, serà a partir de la tercera quan es comencen a barrejar plans temporals en dues dimensions. L’encert i la gràcia de la novel·la, però, més enllà dels recursos metaliteraris, és la veu narrativa. Novel·la de novel·les, amb un humor negre intel·ligent i seductor, amb Philip Roth de Pastoral americana que ressona, la trama només és el pretext per elaborar un retrat de les relacions paternofilials –el determinisme: l’estigma d’haver nascut en el si d’una família concreta i l’efecte que produeix– i el triomf de l’amistat. D’aquí el títol, que l’autor manlleva del Pi de Formentor: “Arbre, mon cor t’enveja! Sobre la terra impura,/ com a penyora santa duré jo el teu record./ Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura/ i alimentar-se i viure del cel i de llum pura./ Oh vida, oh noble sort!” Els bons llibres no passen, per novetats que surtin. Oh noble sort!