Una campanya apassionant

Maig vol dir triar govern municipal. El més proper a l’elector, i com més petita és la comunitat veïnal, més curta és la distància. La crisi econòmica i l’hostilitat envers Catalunya que mostren les institucions de l’Estat fan que l’escenari polític es transformi, perquè, per petit que sigui el municipi, cada candidatura que es presenta ha de fer proposta de programa d’acord amb la seva ideologia. Les sigles dels partits s’han de defensar. Només faltaria. Fiscalitat, infraestructures, polítiques socials, espai de comunicació, llengua d’ús preferent i autogovern pateixen d’aquesta cada dia sorprenent renovada hostilitat de l’Estat contra Catalunya.  I els ajuntaments la pateixen i sovint queden a la intempèrie. Per això augmenta la pressió als nostres dirigents, per raó d’estat i per la mateixa ciutadania del país, que viu una certa confusió. Però aquesta mena d’incertesa no és pas per raó dels governants, només, perquè no depèn només de la qualitat dels governants la qualitat d’un govern. També depèn de la solidesa de la societat a la qual governa. D’una societat civil forta que assenta una democràcia jove en un cada dia més convuls a nivell nacional i internacional, els catalans volen del govern, del municipal també, orientacions estratègiques i polítiques que vagin més enllà de la gestió del dia a dia. Ara ja ens cal saber quin és l’horitzó de país, i de municipi, i per saber-ho és que la societat exigeix, als seus dirigents, perfil polític ambiciós. A nivell municipal, també. A Catalunya sembla que ja li ha arribat l’hora d’augmentar el seu pes específic com a nació dins un món global. D’aquest binomi en què s’assenta la política tota, el social i el nacional, és aquest darrer el que marca més desacords i més intensitats entre les diferents forces polítiques. I és des d’aquesta derivada, la de l’eix nacional, que el govern és controlat, des del primer dia, respecte a les dinàmiques que segueix pel que fa a l’afirmació nacional. Els governs locals, també. Avui el rigor i la competència demanen a la política la cultura de l’avaluació, és a dir, comparar els objectius proposats amb els resultats obtinguts. I aquí rau l’exigència del votant. I, si sabem els objectius, sabem què volem i cap a on volem anar. Quin model de poble i de país m’oferiran? Expectant!