CAFÈ DELS OMESOS
Del compromís a l'acció
Qualsevol procés per a la normalitat d’ús d’una llengua és polític. I el procés de normalització lingüística en l’àmbit dels Països Catalans travessa uns moments especialment crítics, perquè es van fent cada cop més palesos els neguits seriosos sobre el futur de la llengua al Principat, a Balears, al País Valencià, a la Franja i a la Catalunya Nord. No ens enganyem: hi ha una tendència a obviar reflexions dirigides a aclarir en què consisteix la realitat que s’afronta i què ha de ser allò imprescindible per poder assegurar que els obstacles han estat superats. És així com es manipula la consciència col·lectiva i es condueix a la confusió: un acaba essent incapaç de delimitar els problemes i, consegüentment, estranyant-se’n progressivament i perillosament. Què vol dir això? Doncs que la nostra identitat es ressent d’inconcrecions. Per exemple, som una nació, però administrativament hem d’admetre que en l’arquitectura de l’Estat som una peça entre disset, fet que ens obliga a viure en una paradoxa. I hem de dir prou, i activar-lo políticament aquest prou. Haver de tenir una llei per a la normalitzar l’ús social de la llengua vol dir que vivim una situació de conflicte lingüístic. I un conflicte lingüístic és i serà sempre conseqüència d’un conflicte polític. La normalització lingüística s’explica a través d’interpretacions variades i no sempre harmòniques ni conciliables, perquè també lingüísticament, ens trobem en una etapa en què la consideració de la realitat sencera s’haurà d’analitzar des de l’òptica de l’Europa d’avui, tot i que des de Catalunya ens hi adrecem de la mà d’una política conduïda pel govern de l’Estat, que cada dia es mostra menys entusiasta de les realitats diferenciades amb què compta. Per això ara més que mai cal que Europa reconegui cada peça del mosaic que formem entre tots els pobles. Una altra cosa és malversar temps i esforços i exercir prepotència en el domini dels poderosos damunt dels desposseïts. Els catalans volem la nació amb estat i el poble amb llengua, i sense cap altra d’hegemònica, sempre conscients que la normalitat d’ús social és de nosaltres de qui depèn. I aquestes nostres voluntats hem de fer que portin implícites les urgències, ara ja sí, de ser encomanades. I això es fa amb el vot, no amb l’abstenció.