El Vallverdú coetani

Amb Mosaic de tardor, un recull de vivències, Josep Vallverdú tanca l’autobiografia, tota en segell de Proa. Després de Desmudat i a les golfes, que en tercera persona el protagonitza un infant als anys trenta i és un llibre on hi trobem una de les millors cròniques de la Lleida dels anys de la República; de Vagó de tercera, que reporta el Vallverdú dels anys quaranta, i de Garbinada i Ponent, el dels cinquanta, d’aquest darrer títol n’és protagonista el Vallverdú coetani. Si els tres primers són un recorregut de mitja vida, l’altra meitat, que és aquest Mosaic, recorre els altres cinquanta-dos anys, que van des de la dècada dels setanta fins al 2022, any de “l’edició de l’epistolari entre Viladot i jo”. El relat, en estructura lineal, comença quan els Vallverdú-Arqué s’estableixen a les Garrigues, que vol dir Puiggròs i les Borges Blanques, i l’Escola Alba: docència, traducció i creació. Del Col·legi Montserrat a l’Institut, on vaig viure el mestratge més enllà de l’aula. En Rovelló és garriguenc, també n’és Indíbil i la boira, l’autèntic primer llibre autobiogràfic abans de la trilogia esmentada, i del qual en vam viure tot el procés mentre l’escrivia arran d’un succeït real, la no-realització d’una entrevista; i també n’és, de garriguenca, la traducció de La revolta catalana 1598-1640 de J.H. Elliott. Aquests també són els anys d’uns viatges que l’acompanyen encara avui, Grècia i l’Alguer, sobretot. La Mediterrània. I a la città rossa, on se celebrava el Segon Congrés Internacional de l’IBBY, i era candidat a la Medalla Andersen, que ve a ser el Nobel de la literatura infantil i juvenil. També són anys de pèrdues: del Dr. Rubió al Tati. Som a finals dels 80, la jubilació els porta a l’Espluga de Francolí, el poble on Vallverdú haurà viscut més anys, i bé. I arriben tots els grans reconeixements acadèmics i de país: de Doctor Honoris Causa per la UdL a la Medalla d’Or del Govern de la Generalitat. I Argila, pèrdues i retrobaments, amb un final de festa impensable al costat d’Antonieta Vilajoliu en el seu recer balaguerí. I al costat d’aquests esdeveniments personals, els col·lectius. Vallverdú deixa constància de la seva vida i, alhora, sempre, de la del país. És així, diu, que em sento més compatriota dels de la meva terra. Que vol dir dels seus!.