La vida i el que en queda

El rastre nival és el darrer poemari d’Àngels Marzo, en segell de Pagès Editors, reconegut amb premis com el de la Crítica Serra d’Or. La poesia de Marzo arrenca amb Les grues i amb premi, llibre que juga amb el binomi espai-temps i guanya l’any 2009 el premi Les Talúries, que convocava l’Institut d’Estudis Ilerdencs, i ara demana una nova edició amb una certa celeritat. Però és que el segon, de poemari, Saba bruta, rep el XVII Premi de Poesia Màrius Torres, i el que era el seu darrer llibre fins a aquest d’ara, Buscant Quios, guanya l’any 2013 el Joan Teixidor. Obres, doncs, triades, entre les bones, com les millors. Amb El rastre nival, Àngels Marzo –diu Sam Abrams– ha abandonat l’època de l’aprenentatge i competència i ha fet el salt directe cap a la maduresa humana, intel·lectual i artística, i ho comparteixo si anem de Les grues a aquests versos d’El rastre. Aquella advertència de Jaime Gil de Biedma reproduïda en el poemari primer, “Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde”, sense saber mai quan és que arriba aquesta acotació temporal, sembla com si l’autora d’El Rastre nival sí que ho sabés. El rastre és el senyal que un ésser viu deixa en el camí per on ha passat, i entre el conjunt dels poemes pren força el que dona nom al títol, que ressegueix un trànsit entre els qui l’han precedit, el jo que parla, i els qui vindran, perquè “.. la vida insisteix com la saba dels arbres”. I mal senyal si no en queda, de rastre, perquè vol dir l’oblit més absolut. Entre els versos propis d’aquest Rastre nival i els que manlleva perquè l’acompanyin, Àngels Marzo rastreja entre noms i llenguatges diferents: de la fotografia al cinema, però també de l’art a la natura, dels dalts dels cims fins a la mar, “una tomba sense llosa”: la vida. La vida que es fon, que es va fonent pel trànsit del temps o que es va fonent com la neu trepitjada, que fa mal. Veritats fondes que Marzo ens dona clavades amb la paraula exacta i precisa. L’evolució de la seva poesia és marcada i molt visible i va creixent tal com creixen les transformacions que el seu Jo va vivint, sense evasions ni fugides. I la força d’aquests versos rau en com ens entren pell endins les qüestions que cremen: la vida i què en quedarà. Com el fràgil llimoner de l’avi.