El preu de dir prou

L’independentisme no té objectiu, ni a nivell endogen ni per negociar amb l’Estat. Aquestes eleccions a corts generals ho han evidenciat. Deia Joan Sales que “els catalans fa 300 anys que fem l’imbècil.

Es tracta de deixar de ser catalans? No. Es tracta de deixar de fer l’imbècil.” No les hem pas oblidades aquelles manifestacions d’aquelles Diades nacionals en què reclamàvem “Catalunya, nou Estat d’Europa” i que donàvem als nostres representants polítics el coratge que necessitaven per emprendre el camí de la llibertat del país. En aquelles marxes hi havia relleu generacional i relleu iconogràfic: era el triomf de l’estelada! Per què sortíem tants i tants catalans al carrer? Perquè volíem, i perquè volem, la llibertat de Catalunya.

Ho valoràvem com l’inici d’una nova època, i ens semblava, llavors, que ningú ja no ens feia callar com a poble. Sempre tan precís, Josep-Lluís Carod-Rovira assenyalava que Catalunya no parlava només a Madrid, sinó que aquell missatge era també per a ella mateixa i per al món, i que el que calia era que els partits polítics i les institucions analitzessin quina proposta política, creïble i temporalitzada, feien a la societat catalana. De llavors, quan el camí de la llibertat era obert, i fins avui, què? Catalunya entrava, certament, en un terreny ple de dificultats, que amagava moltes i agres sorpreses.

Amb una doble complexitat: voler arribar a la fita que es plantejava i, sobretot, saber com fer-ho. La voluntat del poble de Catalunya quedava ben palesa: un futur millor nacional i social. Ha millorat, avui, aquest present respecte a aquell futur millor que volíem i que volem? La independència deixava de ser un impossible i començava a ser un inevitable.

Ho és encara, un inevitable, la independència de Catalunya? Diria que sí, però diumenge ens adonàvem que sense una Entesa Catalana, amb una sola veu, ho tenim molt difícil amb els poders de l’Estat. Arribats fins aquí, ens hem de plantejar molt seriosament si voler-nos independents, lliures i sobirans va de debò, amb polítiques creïbles i temporalitzades, i això va per llarg, o continuem amb poca volada: perquè a Madrid no governi la dreta més ferotge molt vot català se’n va cap a l’esquerra d’obediència espanyola. I l’independentisme va reculant.

Tot ell. .