Voluntat de ser

Allons ensemble chercher la liberté, diu la cançó. Ensemble hauria de ser la manera, però no ens n’acabem de sortir. I aquest era l’objectiu de la manifestació de dilluns. I si és cert que una manifestació és una demostració col·lectiva en la qual aquells que hi participen fan paleses les seves conviccions, els seus desitjos o els seus sentiments a favor d’una reivindicació, la manifestació de la Diada, a la qual hi és cridat tothom, reivindica la voluntat d’Estat de Catalunya. Per tant, ni que els uns hi concorrin reclamant pacte fiscal, els altres concert econòmic, els de més enllà per fer paleses les seves queixes contra tants de desgreuges, i, per extensió, l’estat del benestar, que tant ha costat d’endreçar, la crida, aquell dia, té una sola pancarta: la independència. Justifiquem, doncs, el que vulguem sobre què hi anem a reivindicar, però la convocatòria és una i amb un sol lema, que no s’enganyi ningú. Que no s’enganyi la política, sobretot, perquè el carrer ja fa dies que, en qüestió d’ambició nacional, potser li va un pas al davant quan veu tanta desunió en el si de l’independentisme institucional. Quan t’ho mires des de fora del país no t’acabes de creure com és possible que no siguem capaços, ni un dia com l’11 de setembre, de no anar plegats davant l’adversari. Una causa com la llibertat d’un poble, quan l’Estat que li és hegemònic té la voluntat d’amagar-la, necessita que tothom s’hi sumi, perquè l’empresa no és ni serà gens fàcil, però s’ha de predicar amb l’exemple, sense demanar impossibles en moments inadequats, sense arronsar-se si volem complicitats i fent política de país i per al país, i no de partits i per als partits. I senes posades en escena per evitar xiulades. En aquest camí sense retorn cal no defallir. Aquest procés per passar de ser independentistes a independents, que serà molt llarg, molt, i l’hem de fer sense pessimismes resignats ni optimismes d’escenari, sinó essent realistes en el sentit gramscià del terme, en proclamar el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat. Tot es pot capgirar si no abdiquem d’aquesta nostra voluntat de ser i amb complicitats moltes d’uns i altres. De propis i d’estranys. Perquè és Catalunya el que ens hi juguem: el seu avui i el seu demà.