Kassel i Lleida

Kassel és una ciutat emplaçada al bell mig de l’estat de Hessen, al cor d’Alemanya, i amb no pas més de dos-cents mil habitants excel·leix, d’entre les ciutats de la seva mida, perquè és sorprenentment moderna, formada per barris residencials que tenen influència francesa en la seva arquitectura. Kassel és una ciutat de tramvia, com Heidelberg i com moltes altres; però no és pas pel tram pel que la sabem. Kassel és coneguda, celebrada i reconeguda pels contes dels Grimm i la Documenta: la primera exposició d’art contemporani a nivell mundial. La cita aplega creadors, crítics, i tot de públic valerós de descobrir el mètode a través del qual es pretén aconseguir el Zeitgeist cada cinc anys.

I és que de fet, un judici sobre la rabiosa actualitat que ens toca de viure i de fer-lo, aquest judici, a través de l’art actual no hauria de ser només revelador per tot allò que pugui concloure, sinó sobretot per com el fa, aquest judici. I aquesta és, sobretot, la filosofia de la Documenta més enllà de l’exposició i dels eixos centrals que l’organitzen, perquè es pregunta si la modernitat potser ja comença a ser la nostra antigor, si ens cal una vida despullada de tot, per acabar qüestionant-se “què podem fer”, tot mostrant no pas allò que pugui ser més rellevant del que es va produint cada cinc anys, perquè del que es tracta és d’articular un cert relat d’accents i de tendències amb caràcter anticipador. Kassel rellegeix què diu l’art i ho proposa. I ve a tomb la Documenta perquè, amb tots els mutatis mutandis de rigor, aquesta setmana Lleida, des de la iniciativa privada en feliç col·laboració amb les institucions de la ciutat, i amb Antoni Gelonch al capdavant, presenta un programa dedicat al llibre i a les lletres en el marc de Sant Miquel –que s’atansa– i ho fa amb un seguit de taules de diàleg i converses de vermut amb una pregunta que no deixa indiferent ningú: per què no ens interessa la cultura? Aquest interrogant obre un debat, necessari, sobre la cultura en aquest món nou i en tots els seus llenguatges, que si la Fundació Horitzons 2050 hi aprofundeix seriosament a partir d’edicions venidores, podríem fer de Lleida una ciutat referent, al món, sobre aquesta reflexió! Una estructura sòlida rere una façana molt significant. Així ens hem de voler com a ciutat.