La llengua viscuda

No sé si hi ha cap altra llengua amb uns parlants que en parlen tant i que com a usuaris tenen una competència esgarrifosa, es lamenta Josep Vallverdú al llibre el títol del qual manllevo per a aquest escrit, d’Editorial 3i4, amb pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira, que tracta, en proses breus, les seves tantes relacions amb la llengua. Una llengua que ocupa tots els espais de comunicació, fet que demostra com es normalitza una audiència en llengua catalana. Contràriament, mentre va guanyant presència en espais comunicatius, els parlants de l’àrea lingüística, si bé l’entenen en més d’un 90%, a l’hora d’usar-la, tant a nivell oral com escrit, els percentatges baixen de manera alarmant, fa notar Vallverdú. Una llengua és eina de comunicació, i patrimoni, i quan una llengua com la catalana viu l’hegemonia d’altres, com el castellà, el francès i l’italià, hem d’aplicar tot de polítiques perquè els parlants tinguin consciència lingüística per tal de servir-se’n amb competència, d’aquesta llengua que viu en franc procés de minorització. Compte, crida Josep Vallverdú, perquè la minorització és la fase prèvia a la substitució i, aquesta, a la desaparició; i ho destaca ell, que ve del món de la Filologia Clàssica. Per això els mitjans hi juguen un paper decisiu, en l’aprenentatge de la llengua, sobretot de cara a aquells que s’estableixen entre nosaltres i que no se serveixen del català perquè ja en tenen prou només d’entendre’l, perquè els sembla que aquí poden viure només en espanyol. Viure aquí en espanyol vol dir que vivim un conflicte lingüístic, i un conflicte lingüístic és sempre conseqüència d’un conflicte polític. Tanta dimissió de parlants obliga de manera urgent a aplicar polítiques valentes que serveixin perquè el català deixi de ser una llengua residual. I no és qüestió de tenir l’esperança en el dia que sigui llengua d’Estat. Només cal mirar Andorra. Per això fa un crit desesperat Vallverdú: el català es troba a hores d’ara sotmès a un procés d’erosió formal i de defecció funcional més accentuat que mai. Parla de l’escola. I denuncia també la degradació dels models de llengua que propicien cada cop més tot de subprogrames alienants emesos pels mitjans públics. Ell, de qui el Dr. Jordi Rubió deia que era qui parlava més bé català en públic.