Quan l’esmorzar és masculí

Dissabte vaig entendre perquè en arrencar l’Any que en celebra el seu centenari, Josep Vallverdú, que ens havia dit que participaria en tots els actes que es programessin, ens demanava que si eren en dissabte no sacrificaria l’esmorzar, la qual cosa volia dir que aquell dia l’agenda no podia començar, i no pot començar avui encara, abans de les 10. Per què? Que no esmorza cada dia, en Vallverdú? Cada dia sí, però cada dia amb la colla dels dissabtes a Cal Xirricló de Balaguer no. No, perquè des que va arribar a la capital de la Noguera, puntualment, cada dissabte, a tres quarts de nou, ell i tota la colla de companys que compateixen taula van arribant i van seient cadascú al seu lloc, sempre el mateix, i a les nou clavades en Francesc va cantant plats i tothom tria: conill amb caragols, bacallà amb samfaina, pops, tripa, calamars, llonganissa amb patates, ous o truita amb patates i algun entrepà de pernil per a qui es manté en la prudència de primera hora, i tot regat amb vi, cervesa i . Entre dotze i quinze homes, sense cap dona, mai, ni una, que quan seuen a taula cadascú deixa de ser el que és i passa a ser un comensal, comparteixen conversa del que és notícia en el sentit periodístic del terme, del que ho és a Balaguer i de l’Any tan trasbalsat que fem portar a Vallverdú. Una conversa reposada que es va animant quan els plats s’escuren i amb un crescendo important quan, amb el cafè, arriben el raig i la copa. Ui, llavors! ¿I com és que ho sé, tot això, si aquest racó del restaurant és només reservat per a ells cada dissabte? Ho sé perquè ho he tastat. Perquè en anar-hi a recollir de tant en tant Josep Vallverdú, la setmana passada hi vaig ser convidada. I, oh sorpresa, insòlit espectacle, en cap moment no vaig tenir pas la sensació de ser una dona sola compartint taula amb una dotzena d’homes, tret de la simpatia en la rebuda davant d’alguna sorpresa. Va ser un esmorzar molt agradable: de conversa crítica, d’opinions contrastades, de veus sensibles amb el país i amb la ciutat en el moment que ens ha tocat de viure. Ni de futbol ni de dones: llocs comuns del tot superats. No hi va haver un dotze contra una. Al contrari, ens vam emplaçar en alguna nova trobada. Perquè aquesta colla, tal i com diu el poeta, estrafet, són un tot sabent-se solidaris.agua